l volum de dèficit de la Seguretat Social és massa gran, malgrat la millora de 2017, com perquè es pugui resoldre en pocs anys amb l'actual creixement de l'economia». Podríem dir que aquest diagnòstic, que figura al final d'un recent informe d'un equip d'economistes valencians especialitzat en la recerca dels sistemes de pensions, és compartit per experts de diferents procedències i corrents de pensament. El creixement de l'ocupació i de la productivitat, coincideixen, resulta vital però no suficient per tancar la bretxa entre els ingressos per cotitzacions i la despesa en pensions, pressionat per l'envelliment de la població i en particular per la propera arribada a l'edat de jubilació de milions d'espanyols de la generació del baby boom (nascuts en els anys 60 i 70 del passat segle, un període de magna expansió de la natalitat).
El denominat Grup de Recerca en Pensions i Protecció Social de la Universitat de València fa un exercici teòric revelador del fet que no és viable fiar per complet la sostenibilitat financera de les pensions a l'avanç de l'ocupació, sense reforçar-la amb altres ingressos o reformes. El punt de partida és el dèficit contributiu de la Seguretat Social el 2017 (18.917 milions de diferència entre la despesa en prestacions i l'ingrés en cotitzacions) i la hipòtesi és que cal assolir l'equilibri tan ràpidament com es pugui per evitar que el sistema i l'Estat incorrin en un deute colossal. Algunes de les principals conclusions se sintetitzen en els següents punts.
El temps
Quin creixement dels ingressos es necessitaria i durant quant de temps per equilibrar els comptes de les pensions? Considerant que les despeses (uns 137.000 milions anuals) creixin a un ritme com el dels últims anys (3%), farien falta creixements mitjans del 6,11% en les cotitzacions per tancar la bretxa en cinc anys. Per a això es requeriria un avanç constant dels ingressos superior al registrat el 2017 (5,3%), exercici en el qual el creixement del producte interior brut (PIB) va superar el 3%.
Amb una expansió mitjana anual de les cotitzacions més modesta (4,55%), l'equilibri no arribaria fins al 2027 i trigaria una dècada més si els ingressos evolucionen a una taxa mitjana anual del 3,77%. Aquests terminis són capitals per saber quins riscos corre el poder adquisitiu dels pensionistes, perquè mentre no es reequilibrin els comptes de la Seguretat Social les pensions no pujaran per damunt del 0,25%. O sigui, excepte que Espanya assoleixi un període perllongat de creixement econòmic extraordinàriament alt, els pensionistes patiran lustres de pèrdua de renda real. Excepte que es modifiqui el mecanisme de revaloració que s'aplica des de 2014 (desvinculat de la inflació i connectat a la situació financera de la Seguretat Social), com estan demanant els col·lectius de jubilats i l'oposició política.
L'ocupació
Quanta ocupació seria necessària per reparar els comptes de les pensions? El Govern de Rajoy s'ha fixat l'objectiu d'assolir al final del seu mandat (2020) els 20 milions d'afiliats a la Seguretat Social (ara n'hi ha uns 18,4 milions). Segons els investigadors valencians, amb aquesta quantitat no n'hi hauria prou per a l'equilibri financer, considerant els salaris i les bases de cotització mitjans actuals. Es requeririen més de 3,4 milions de nous cotitzadors.
Al ritme de creació d'ocupació observat el 2017, aquesta meta trigaria set anys a assolir-se. «L'augment del nombre d'afiliats és lògicament la millor alternativa per resoldre el problema del dèficit (...), però no es pot legislar per decret per tal que hi hagi 3,4 milions més de llocs de treball. Això és un objectiu de política econòmica que tots els governs persegueixen, però exigeix un creixement econòmic sostingut molt important que no és assolible a curt termini», exposa l'informe.
Les cotitzacions
Quant haurien de pujar les cotitzacions per quadrar els comptes? L'equilibri seria possible si per cadascun dels ocupats s'augmentés la cotització anual en 1.057 euros. Problema: «Suposaria un augment de la pressió fiscal i caldria valorar els seus efectes col·laterals». Per exemple, l'impacte en el consum si els diners es descompten de les nòmines dels treballadors o l'increment dels costos laborals per a les empreses, en un altre cas.
Els salaris
Una alternativa a elevar les cotitzacions és apujar els sous. Quant haurien de fer-ho? L'increment mitjà hauria de ser del 19%. Inabordable a curt termini, més si es considera l'historial de l'economia espanyola, amb una elevada participació d'activitats amb baixa productivitat.
L'informe conté aquesta sentència final: «Fins i tot mantenint el creixement actual del PIB, confiar la resolució del problema únicament al creixement de les cotitzacions faria que el saldo trigués uns 15 anys a equilibrar-se, amb la qual cosa el dèficit acumulat durant tants anys suposaria un sobreendeutament que llastraria el creixement futur de la nostra economia».
Alternatives? El citat estudi no s'endinsa en aquest capítol del problema, aquell que suscita més controvèrsia política i també acadèmica.
Fins ara les reformes s'han centrat en sacrificis per als pensionistes actuals i per als futurs, sense explorar amb prou feines opcions sobre els ingressos. És una de les raons que ha desencadenat la resposta social que ahir va tornar a manifestar-se als carrers.
