05 de maig de 2018
05.05.2018

L'aigua i els aliments

05.05.2018 | 16:06

l president de la Federació Nacional de Comunitats de Regants d'Espanya (Fenacore), Andrés del Campo, demana la «descontaminació política de l'aigua i acabar amb la política» hidro-il·lògica que «es pateix des de fa dècades» i exigeix una reforma del marc regulador elèctric. Segons la ministra d'Agricultura, Isabel García Tejerina, el desafiament climàtic actual «ens obliga» a invertir en infraestructures «més eficients» de modernització de regadius, perquè «cal fer més amb menys aigua». Assenyala que en aquest procés modernitzador les comunitats de regants juguen un paper «destacat» com a «generadors de riquesa i ocupació». Actualment hi ha gairebé 800.000 hectàrees pendents de l'estratègia nacional de regadiu 2018-2025. Quan es produeixen moltes coincidències sobre una qüestió cal pensar obligadament que hi ha raons o causes abundants per a aquesta coincidència. Dit d'una altra manera, les coincidències no són casuals sinó causals. En aquestes últimes setmanes la preocupació per l'ordenació del sistema hidràulic espanyol i en definitiva l'ordenació de l'ús de l'aigua ha estat una constant del debat. A més hem patit els desbordaments, amb els quals cal comptar, i la manca d'aigua, com sol ser habitual, ens ha conduït a oblidar-nos de la neteja de les lleres. És un fet que hi ha una enorme i comuna preocupació pel tema, global i nacional, però la interna creix a mesura que ens trobem amb la greu deficiència d'aigua i amb els pantans per sota del 50% de la seva capacitat, com ha passat durant l'última campanya. El Govern ha de resoldre els molts problemes i diferències voltant de l'aigua, dels regadius, dels costos energètics del reg, etc., i seria desitjable que això portés una perllongada estabilitat al sector i a més seguretat jurídica. En aquest context, som el primer país d'Europa en hectàrees de reg i el novè del món, però vam passar al tercer en reg modernitzat, que ha de ser objecte de les polítiques de manera permanent enfront del reg convencional. L'agricultura consumeix aproximadament el 75-80% de l'ús humà del recurs mundial (i tres quarts dels del nostre país) però tot i així aquest consum és el 25% dels recursos totals disponibles d'aigua. I sent l'àrea mundial regada un 16% de la superfície agrària total, aporta més del 40% de la producció agrària global. Un ítem més: cada hectàrea de reg aporta 6,6 vegades més producció que una de secà en termes monetaris. D'aquí la importància del reg i de per què la seva expansió mitjançant regs modernitzats i altament eficients en consum energètic és una política àmpliament generalitzada en el món. Les nostres produccions en tals superfícies –fruites i hortalisses, vinyes, oliveres, ametllers, blat de moro, remolatxa, etc.– generen més de la meitat de la producció final agrària d'Espanya i més de dos terços de la producció vegetal. I a més són els principals sectors exportadors que, al costat del porcí, han portat el saldo de la balança comercial agrària fins als 10.000 milions d'euros, situant al sector agroalimentari en segona posició del rànquing d'aquesta balança només precedit pel de béns d'equip.

I aquest èxit productiu i comercial s'ha aconseguit en un país amb una enorme irregularitat pluviomètrica, reconduïda gràcies a la immensa xarxa d'embassaments (1.200) que regulen el recurs i que permeten utilitzar uns 15.000 hm3 d'aigua per a tals fins. Aquesta política d'augmentar els regadius i de potenciar la seva eficiència, al meu entendre ha de ser impulsada. Cal augmentar les superfícies de reg i cal aconseguir, com exigeix any rere any Fenacore, que tornin a establir tarifes especials de reg, ja que les actuals duen a duplicar i triplicar els costos de fa quatre o cinc anys per un desmesurat augment dels costos fixos (terme de potència) superior al 1.000% en moltes zones regables. Aquesta situació no s'ha de mantenir. I s'ha de permetre l'auto producció d'energia sense necessitat de pagar uns costos o serveis que són innecessaris per a l'agricultor que és capaç, per si sol, amb plaques solars o altres mètodes de generar la seva pròpia energia.

A més, i després del gran esforç realitzat per la ministra d'Agricultura per aprovar el primer cicle de planificació hidrològica 2009-2015 i tots els plans de competència estatal del segon cicle 2015-2021 s'ha d'anar cap a un gran Pacte d'Estat de l'Aigua. L'aigua en cap cas pot ser un bé territorial. És un bé econòmic, fràgil, vital, renovable, de domini públic i de caràcter global, que ha de ser regulat i harmonitzat. Espanya és un dels països de la UE que pateix un «estrès hídric» més gran. És per això que cada vegada és més necessari aquest gran Pacte. I seria aconsellable tornar a estudiar el «Pla Borrell» d'intercomunicació de conques que va ser un encert que pretenia resoldre les iniquitats en la distribució interterritorial de l'aigua i les pèrdues de recurs en els moments de grans avingudes, com les que hem viscut aquest any, que encara estem patint. Si el regadiu és el major consumidor d'aigua ho és per proveir d'aliments sans que contribueixen en molt a l'anomenada dieta mediterrània i la producció es fa mitjançant emissions de gasos d'efecte hivernacle molt reduïdes enfront d'altres produccions i aliments. L'aprofitament d'aigües superficials i subterrànies, evitant la hidro-esquizofrènia d'optar per unes davant d'altres, com la qualificava el professor flames- és absolutament necessari, molt més com que el canvi climàtic i el comerç mundial d'aliments, mesurat en termes d'aigua virtual, ens fa plantejar la gestió de l'aigua des de nous paradigmes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook