La crisi financera va enfonsar les arrels en els excessos immobiliaris. Superada la recessió, l'habitatge torna a ser un puntal indispensable del negoci bancari i les empreses del sector no deixen d'innovar, encara que això impliqui situar-les en l'ull de l'huracà d'uns usuaris ja molt escaldats. Una de les novetats d'aquesta fase en què la demanda d'habitatges ja és creixent és la pràctica d'introduir subhastes de preus a l'hora de vendre aquests actius.

La Unió de Consumidors, segons el seu advocat, Francisco Rodríguez, ja ha començat a rebre queixes de clients de les filials immobiliàries d'alguns bancs davant una pràctica que consideren especulativa. En les entitats financeres, no obstant això, no tenen el mateix punt de vista i, com afirmen en Solvia, que pertany al Banc Sabadell, es tracta d'una fórmula que té la voluntat d'aportar transparència al procés i, molt singularment, d'evitar que pugui haver-hi tracte de favor, sobretot tenint en compte que alguns dels actius que es posen a la venda estan subjectes a un Esquema de Protecció d'Actius (EPA), és a dir parcialment pagats per l'erari públic en derivar-se del rescat de l'extinta CAM.

Vuit dies

Solvia assegura que, quan posa a la venda un immoble o rebaixa el preu d'un que ja estava al mercat però que no hi havia forma de col·locar, s'obre un procés de vuit dies per calibrar quines són les ofertes que es presenten pel mateix. Si hi ha més d'una sol·licitud de compra, s'obre una subhasta en plica, és a dir a sobre tancat. Els interessats envien un sobre amb la seva oferta i l'actiu s'adjudica davant notari a la qual sigui més elevada. Dit d'una altra manera, l'hi queda el que més paga. En el cas que solament es presenti una oferta, és el que l'ha realitzat el que finalment compra l'immoble al preu fixat.

Fonts oficials de la firma immobiliària van explicar que aquest sistema s'utilitza en tots els actius que té a la venda, inclosos els adjudicats pel Banc Sabadell, amb seu a Alacant, o els transferits per particulars o pel banc dolent, la Sareb. Tots els potencials compradors paguen una fiança inicial de 3.000 euros, que els és retornada en el cas que al final no formalitzin l'operació.

Per què aquesta fórmula? A més del ja citat propòsit d'eludir potencials tractes de favor, les citades fonts van explicar que es tracta d'un procés per dotar a les operacions d'una «major transparència», que a més «és ben acollit per la immensa majoria dels clients perquè suposa que s'adjudica l'immoble a la millor oferta». Per al banc, clar.

En la Unió de Consumidors asseguren que entre les queixes rebudes s'inclouen clients de Solvia, però també de Servihábitat, la filial immobiliària de CaixaBank. No obstant això, fonts d'aquesta firma de l'entitat amb seu a València des del passat mes d'octubre van assegurar amb rotunditat que en la seva operativa no figura en cap cas la subhasta de preus. Altres fonts del sector, no obstant això, relaten casos de vendes de locals comercials en els quals l'empresa ha utilitzat una licitació.

Bankia

Bankia, l'entitat hereva de Bancaixa, té un contracte pel qual Haya Real State gestiona tots els seus habitatges. Fonts de l'entitat financera amb domicili social a València afirmen que tots els seus productes són adjudicats al primer client interessat per l'actiu segons el preu en què ha sortit al mercat. Hi ha dues excepcions. D'una banda, està el cas que un actiu rebi diverses ofertes a la baixa. «Sense voler-ho, ens trobem davant una subhasta», asseguren en l'entitat, on afegeixen que en aquesta ciscumstància s'analitzen les propostes i el mateix immoble i es pren una decisió, que pot ser vendre'l a aquell que més paga o deixar deserta l'operació a l'espera que arribi un client disposat a abonar el preu fixat. L'altre cas es produeix davant actius singulars, com va succeir amb la torre Foster de Madrid, que va ser adjudicada després d'un procés competitiu.

Francisco Rodríguez considera que les subhastes de preus «atempten contra els drets dels consumidors», perquè hi ha una «falta d'informació» i perquè «no és lògic que els facin entrar en un joc d'especulació amb el preu». En la seva opinió aquesta pràctica obeeix al fet que les entitats, «com hi ha més demanda que ofereix, aprofiten per apujar els preus», la qual cosa a més redunda en perjudici del sector perquè pot provocar una escalada de costos i propiciar una altra bombolla.