Avui es compleixen deu anys de la fallida del gegant bancari Lehman Brothers als Estats Units, que va provocar pànic a totes les places financeres del món i va desencadenar la major crisi financera mundial des de 1929. En realitat, la caiguda de Lehman Brothers va ser la gota que va fer vessar el got. Abans de declarar-se en fallida s'havien produït la compra de Merrill Lynch pel Bank of America i la creació d'un fons de garanties de 70.000 milions de dòlars per deu bancs internacionals, baules totes elles de la crisi desencadenada per les hipoteques «subprime» als EUA, que portava sacsejant els mercats financers mundials des de 2007.
El crac financer va tenir el seu origen en la sobrevaloració de crèdits immobiliaris d'alt risc («subprime»), concedits a clients que no complien els requisits habituals per accedir al finançament d'un habitatge. La difusió a entitats de tot el món de productes estructurats, com titulacions i fons d'inversió, que incloïen «subprimes», va contribuir a la contaminació del sistema financer.
La depreciació d'aquests actius, quan el mercat immobiliari es va desaccelerar i els impagaments hipotecaris es van generalitzar, va provocar la desconfiança creditícia i la caiguda de les borses mundials a l'estiu de 2007. Com a resposta, les principals autoritats monetàries internacionals, la Reserva Federal nord-americà (Fed) i el Banc Central Europeu (BCE) entre elles, van injectar 240.000 milions d'euros per generar liquiditat en els mercats.
Tot això ja havia passat quan, dies abans de la fallida, el banc d'inversió Lehman Brothers va tancar la pitjor setmana de la seva història amb una gran caiguda a la Borsa de Nova York. Durant una setmana, la companyia va perdre un 77,4 per cent del seu valor en borsa. A finals de 2007, els títols del quart banc d'inversió dels EUA es negociaven a 65,44 dòlars, de manera que fins a aquell moment havien caigut un 94,4 per cent.
Lehman Brothers, un banc d'inversió amb 158 anys d'història, va ser una més de les víctimes de les hipoteques escombraries i va haver de declarar-se en fallida el setembre de 2008, en no obtenir el suport de l'Administració de George W. Bush per reflotar-se amb diners públics. La caiguda va constituir la fallida més important als EUA des de 1990, quan va caure Drexler Burnham Lambert, especialista en «bons escombraries».
Aquests fets van marcar un abans i un després en el desenvolupament i dimensió de la crisi financera mundial, provocant un efecte dòmino. Després de la fallida de l'històric banc d'inversió, les financeres Merrill Lynch i Bear Stearns van ser adquirides per altres entitats i les firmes hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac i l'asseguradora AIG van ser rescatades per l'Estat. A Europa, l'entitat britànica Northern Rock i l'agència hipotecària alemanya Hypo Real State van ser nacionalitzades per evitar la seva possible fallida. Tot i que el Govern nord-americà va adquirir els actius tòxics de la seva banca per 700.000 milions de dòlars i la Fed va reduir els tipus d'interès al mínim històric, l'economia mundial va entrar en recessió tècnica el 2009.
La crisi econòmica va afectar el deute sobirà de diversos països europeus, que van veure dificultada la seva recuperació. Diverses economies (Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre) van ser rescatades per la Unió Europea (UE) des de 2010 i Espanya va necessitar ajuda econòmica per recapitalitzar el seu sistema bancari.
Injecció del BCE
Tot i que el BCE va injectar milers de milions d'euros en els mercats, l'eurozona va estar en recessió durant diversos trimestres els anys 2012 i 2013. Els EUA va haver d'elevar el seu sostre d'endeutament el 2011 i 2013 per evitar la suspensió de pagaments per primera vegada a la seva història.
En definitiva, el col·lapse financer va arrossegar els valors borsaris, va restringir el crèdit i les empreses, va afectar el consum de la població i va generar altes taxes d'atur. I ara, deu anys després, la pregunta és si s'ha après dels errors del passat i si hi ha una vacuna per evitar crisis de tan profundes conseqüències.
«Què podria causar la propera crisi? No ho sé, però sospito que podria ser el mercat immobiliari», ha assegurat aquesta setmana la presidenta del consell de supervisió del Banc Central Europeu (BCE), Daniel Nouy.
