Espanya és el cinquè estat de la UE (darrere d'Irlanda i quatre països excomunistes) que menys ingressos tributaris recapta en relació a la riquesa que genera. Se situa 8,3 punts (uns 83.000 milions) per sota de la mitjana de l'euro i 7 (uns 70.000 milions) menys que la mitjana de la UE.

Durant la crisi, aquesta insuficiència recaptatòria es va agegantar. Va ser el que Luis de Guindos va definir al desembre de 2009 com «una pèrdua estructural d'ingressos» (és a dir, no deliberada ni conjuntural) «com a conseqüència de la desaparició del 'boom' immobiliari». El mateix havia passat al Japó després de la seva pròpia «bombolla», com va explicar l'economista i exministre nipó Heizo Takenaka al maig de 2010.

El resultat va ser que Espanya es va erigir com el país avançat en el que més van caure els ingressos de l'Estat, segons l'OCDE, i en el segon de la UE, per darrere de Bulgària, segons l'oficina estadística europea (Eurostat).

De manera que va ser la crisi «la que va causar els dèficits i no al revés», com va escriure l'economista Joseph Stiglitz al març de 2015. «Els costos de la crisi han agreujat la càrrega fiscal», va sentenciar l'agost del 2009 Olivier Blanchard, que llavors era economista en cap del Fons MonetarioInternacional (FMI).

Recaptació

El PP només va reconèixer aquesta realitat una vegada que es va instal·lar al Govern a l'última setmana de desembre de 2011. A partir de llavors, i per primera vegada, va admetre un enfonsament dels ingressos com a causa principal dels dèficits: «La caiguda de la recaptació és un drama nacional» (Cristóbal Montoro, 13 juliol del 2012); «Espanya va perdre ingressos per import de 70.000 milions» (Mariano Rajoy, 2 de setembre de 2012, 25 juny 2014 i 31 de juliol de 2015), «3l problema més important de les administracions públiques és que no hi ha ingressos» (Rajoy, a l'assemblea de l'ONU el 24 de setembre de 2012), «el nostre sistema tributari no recapta prou en funció del nivell de renda» (Montoro, 26 de desembre de 2013) i altres declaracions anàlogues que es van alternar amb el discurs del dispendi segons les circumstàncies polítiques.

austeritat

Espanya va començar a retirar estímuls al consell de ministres del 29 de setembre de 2009. La decisió, presa quan ja s'entreveia la fi de la primera recessió, va ser tan combatuda per l'oposició com ho va ser l'aprovació dels estímuls el 2008.

Però no sembla que les polítiques de despesa que van adoptar el món avançat i la Xina, i la retirada de les quals es va generalitzar a la UE el maig de 2010 i a la cimera del G-20 de Toronto el 27 de juny d'aquell any, fossin tan inútils com s'ha argumentat després, encara que algunes de les mesures fossin d'utilitat més que discutible.

Les dades d'ocupació a Espanya apunten en aquesta direcció. La destrucció va ser molt dura el 2008 i molt pitjor el 2009 (620.100 i 1,2 milions ocupats menys), però es va atenuar el 2010 fins als 237.700. L'austeritat a partir de llavors i les dues pujades de tipus d'interès el 2011 van tornar l'eurozona i Espanya a la recessió, i la destrucció laboral va remuntar amb força: hi va haver 600.700 ocupats menys el 2011 i la caiguda de l'ocupació es va disparar a 850.400 el 2012. L'FMI va estimar el 2011 que les retallades de la despesa per aturar la crisi sobirana europea traurien 2,2 punts al PIB el 2011 i 1,5 punts el 2012.