27 de octubre de 2018
27.10.2018
Diari de Girona

Agricultura de conservació en agrosistemes mediterranis

27.10.2018 | 01:40
Agricultura de conservació en agrosistemes mediterranis

La productivitat del sòl és un factor clau en els sistemes agrícoles de les regions àrides i semiàrides. Aquesta és definida com la capacitat del sòl per produir un cultiu específic o seqüència de cultius sota unes pràctiques definides. En els ambients àrids i semiàrids els problemes més seriosos que afecten la productivitat del sòl són l'erosió, la pèrdua associada de nutrients i l'esgotament de la matèria orgànica. En aquests sòls, el component vital és la matèria orgànica, la qual s'ha de mantenir i reposar mitjançant aportacions regulars de residus vegetals. L'ús adequat d'esmenes orgàniques és de capital importància per al manteniment de la fertilitat i productivitat del sòl, per minimitzar l'erosió per l'aigua i el vent.

L'agricultura de la regió mediterrània ha patit en els últims anys l'impacte de les tècniques agrícoles intensives, que afecta negativament la fertilitat dels sòls, especialment a través dels processos d'erosió. La fragilitat dels sistemes agrícoles semiàrids agreuja la situació i la demanda de l'adopció de mesures urgents que aturin aquests processos. S'imposen noves tècniques agrícoles que actuen positivament sobre el medi ambient, sense que se'n ressenti l'economia de l'explotació agrària. Entre elles, el treball del sòl és de capital importància. Davant del conreu convencional, que erosiona i degrada l'estructura del sòl, han sorgit les tècniques de no conreu i de conreu de conservació, que tenen indubtables avantatges agronòmics i econòmics. Aquests nous sistemes de conreu no han estat encara prou avaluats en l'agricultura mediterrània (segons López-Bellido et al., 2008).

El conreu convencional mitjançant el volteig del sòl és qüestionat en molts dels seus tradicionals avantatges que empíricament s'han sostingut durant segles amb l'aparició cada vegada més intensiva de problemes que afecten la seva conservació i fertilitat. No obstant això, cal no oblidar que cada sòl i cada sistema agrícola presenta diferents tipus de problemes i solucions de conreu. Blevins i Frye (1993) ja van revisar fa anys el concepte de treball de conservació com a alternativa al conreu convencional.

El conreu, particularment en agrosistemes fràgils, va ser qüestionat per primera vegada en els anys 30 per Edward H. Faulkner, en un llibre anomenat La bogeria del pagès (Faulkner, 1943), quan grans sequeres van devastar àmplies àrees del mig oest dels Estats Units (EUA). Va haver de ser en aquesta època quan es divulgava la necessitat del tractor i quan el meu avi va aprendre allò que ja he comentat alguna vegada: « Ara hondo, echa basura y envía a tomar... los libros de agricultura». Amb el temps, el concepte de protegir el sòl, en reduir el conreu i promoure la cobertura d'aquest, va guanyar popularitat. Aquest sistema de protecció del sòl era llavors denominat treball de conservació. El desenvolupament de maquinària de sembra durant la dècada dels 40 va fer possible la sembra sense el conreu del sòl. A més, l'augment dels preus del combustible durant la dècada dels 70 va induir els agricultors a canviar a sistemes agrícoles que estalviaven recursos. En aquest escenari, els agricultors van adaptar l'agricultura de conservació per combatre l'erosió del sòl induïda per la sequera, juntament amb l'estalvi de combustible ( Farooq i Siddique, 2015). L'agricultura de conservació és un sistema de pràctiques agronòmiques que inclouen el conreu reduït o el no-conreu, la cobertura permanent del sòl mitjançant la retenció dels residus del cultiu i la rotació de cultius, incloent els cultius de cobertura. L'agricultura de conservació té com a objectiu reduir i/o revertir molts efectes negatius de les pràctiques agrícoles tradicionals, com ara l'erosió del sòl, la disminució de la matèria orgànica d'aquest, la pèrdua d'aigua, la degradació física del sòl i l'ús de combustible. Entre els seus principals avantatges, figuren una major eficiència en l'ús de l'aigua mitjançant la millora de la infiltració i retenció de la mateixa i una millor eficiència en l'ús de nutrients a través de la millora del seu cicle. També l'agricultura de conservació millora la biodiversitat del sòl i la seva activitat biològica, la qualitat de l'aigua i l'agregació del sòl, i augmenta el segrest de carboni pel mateix mitjançant el manteniment en superfície dels residus de collita ( Serraj i Siddique, 2012, i Palm et al., 2014). L'agricultura de conservació, per tant, implica canvis de moltes pràctiques agrícoles convencionals, així com en la mentalitat dels agricultors per superar l'ús convencional de les operacions de conreu. Encara que la seva adopció està augmentant globalment, en algunes regions és lenta o inexistent. Tot i que l'agricultura de conservació, com hem dit, té beneficis tant agrícoles com ambientals, hi ha una manca d'informació sobre els efectes i interaccions dels seus components que afecten el rendiment i obstaculitzen la seva adopció.

Globalment, l'agricultura de conservació ha estat adoptada al voltant de 150 milions d'hectàrees, que representen el 10% dels cultius agrícoles del món. En efecte, hi ha diferents limitacions per adoptar l'agricultura de conservació, tant biofísiques com de dimensió humana. La petita grandària de les explotacions, la no disponibilitat d'inputs essencials i els sòls compactats i esgotats, estan entre els principals problemes ( Lal, 2014). En els últims anys s'ha posat en dubte la sembra directa, no el mínim conreu, pels problemes que representa haver de recollir la palla sí o sí i el rostoll alt, així com la possible transmissió, a través dels residus, d'algunes malalties fúngiques.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit