Hauríem d'esperar que els nostres governants plantegin les seves propostes de política econòmica, sota arguments en els quals es valoren els aspectes favorables i els aspectes no tan desitjables de les seves mesures, i ens convencen que, un cop analitzats els seus impactes, tiren endavant les seves propostes, perquè valoren millor els efectes positius respecte dels adversos. Lamentablement, una vegada més, tinc la sensació que part de les propostes econòmiques són el resultat d'una negociació política, i no tant un consens en les bondats d'aquestes. Com a mínim, és aquesta la sensació després de la proposta del Govern d'incrementar el salari mínim interprofessional fins als 900 ?, el que representa un increment en un sol exercici d'un 22%.

Abans de plantejar les meves inquietuds, respecte a la mesura, i en particular de com s'ha assolit el suport parlamentari preliminar, comparteixo la preocupació que cal assegurar-se que el salari d'una persona garanteixi un mínim de nivell de vida, allunyant-la del llindar de pobresa, i en segon terme, que, després de quatre anys de recuperació econòmica, aquesta millora de l'activitat s'ha observat, principalment, en increments dels resultats empresarials, mentre que la remuneració dels assalariats s'ha mantingut estancada. Per tant, valoro molt positivament que les mesures econòmiques del Govern busquin fórmules per corregir aquests desajustaments que s'han observat al mercat.

No obstant això, crec que valorant els pros i contres de la mesura d'incrementar l'SMI fins als 900 ? de cop, considero que no és una mesura encertada, i que fins i tot pot provocat un impacte negatiu, sobre el col·lectiu que pretén afavorir. M'explico.

Des d'un punt de vista econòmic, una millora salarial hauria de justificar-se per una millora en la productivitat dels treballadors, alhora que els increments del salari mínim afecta tipus de feina de poca productivitat, i de col·lectius molt vulnerables, amb feines de curta durada, especialment entre joves amb escassa formació. Per tant, un increment de l'SMI abrupte en un sol any, d'un 22%, provocarà un increment dels costos laborals d'aquest col·lectiu, i que és aliè a la millora de la productivitat, el que hauria d'anticipar una reducció de l'ocupació d'aquest col·lectiu. Entre les estimacions que s'han publicat, l'Airef anticipa una destrucció total d'ocupació d'uns 40.000 llocs de treball, mentre que el Banc d'Espanya, en una estimació molt adversa, anticiparia una destrucció de l'ocupació de 150.000 persones.

Malgrat que els economistes hem après que les nostres previsions o estimacions no s'acaben d'ajustar a la realitat dels fets, són les eines que fem servir per a anticipar des d'un punt de vista teòric els impactes de les polítiques econòmiques. En aquest cas, a primer d'economia, a les facultats d'economia s'explica el mercat de treball, en què un increment del preu (del salari) provoca un increment de la quantitat d'oferta de treball (de gent que vol treballar), alhora que provoca una reducció de la demanda de treball (d'ofertes de treball), per tant és coherent anticipar que un increment del salari mínim provoqui una certa reducció del volum de llocs de treball.

D'altra banda, sembla que el moment conjuntural de l'economia no és el més adient per incorporar un increment d'aquesta magnitud de l'SMI, atès que l'economia està mostrant senyals de desacceleració interna, que coincideix amb un calendari de retirada de part dels estímuls monetaris per part del BCE, alhora que els riscos sobre el comerç exterior s'han incrementat per la guerra comercial dels EUA i la Xina. En aquest sentit, les previsions econòmiques anticipen ja una desacceleració de l'activitat per al 2019, escenaris que concentren els riscos a la baixa, pel que la incorporació d'un input negatiu sobre el mercat laboral contribueix a donar una major probabilitat als escenaris de menor creixement econòmic. En aquest cas, la possible solució hauria estat un increment de l'SMI progressiu en dos o tres anys, amb augments de menor magnitud, com el 8% que s'ha materialitzat el 2018, i que ha tingut un impacte imperceptible per a la sendera de creació d'ocupació.

I per últim, un altre aspecte rellevant de la discussió sobre l'SMI des d'un punt de vista econòmic és establir un sistema d'SMI que estigui relacionat amb la capacitat de compra, donat que els nivells de renda per càpita a Espanya són significativament diferents, entre comunitats autònomes i especialment a grans ciutats. Així, un SMI adaptat a la renda per càpita o capacitat adquisitiva permetria reflectir millor una garantia de nivell de vida als treballadors amb menor salari a grans ciutats com Barcelona o Madrid, mentre que, possiblement a zones geogràfiques amb menor renda per càpita, com Andalusia o Extremadura, el nivell del salari mínim es podria ajustar a la baixa. Aquest ajust geogràfic és necessari en la mesura que segurament els impactes adversos sobre l'ocupació d'un increment com el que es planteja serà més virulent a zones de rendes baixes, mentre que en altres de rendes altes serà molt limitat.

Per tant, en suma, considero que els riscos de perjudicar els col·lectius que potencialment es volen afavorir amb un increment d'aquesta magnitud de l'SMI poden ser més elevats que els beneficis que incorpora.