19 de desembre de 2018
19.12.2018
Diari de Girona

La Cambra de Comerç de Girona guardona una desena d'establiments antics

El president Domènec Espadalé assenyala que els premis reconeixen una trajectòria, l'esforç d'una nissaga i l'estímul per continuar mantenint els valors que consoliden de les empreses

19.12.2018 | 00:46
La Cambra de Comerç de Girona guardona una desena d'establiments antics

Una desena d'establiments de les comarques gironines han rebut a la Cambra de Comerç de Girona el diploma i la placa de forja que els distingeix com a Establiments Històrics, en un acte emotiu que va comptar amb la presència de la consellera d'Empresa i Coneixement, Maria Àngels Chacón, i el president de la Diputació de Girona, Miquel Noguer i l'alcaldesa de Girona, Marta Madrenas.

El president de l'ens cameral, Domènec Espadalé, va assenyalar que «els nostres guardons volen premiar una trajectòria, sovint, l'esforç d'una nissaga, però també volen convertir-se en un estímul per continuar mantenint els valors que han permès la consolidació de les empreses». A més, va afegir que els reconeixements «són una mirada al futur plena d'optimisme, una empenta a continuar endavant adaptant les empreses als reptes que vindran». Per aconseguir els guardons, les empreses han de portar documents que demostrin la seva antiguitat. Un jurat format per tècnics de la Cambra, historiadors i personalitats de prestigi s'encarrega de valorar les candidatures.

PATATES XIPS DE SARRIÀ DE DALT
Francesc Sánchez López (1929-2017) va néixer a Clermond l'Hereau (França) i va anar a l'escola francesa fins als 11 anys. Quan va retornar a Girona, als 14 anys, s'inicià en el món laboral. Era una persona inquieta, observadora i atrevida, i va convèncer Rosendo Despuig Manresa, també comercial i de Sarrià de Ter, per crear i muntar una fàbrica. El primer obrador era a Jafre, amb la marca patates Rodes. Van començar a fregir al gener de l'any 1968 i a comercialitzar amb la marca Rodes. El domicili social de l'empresa era el mateix que l'habitatge d'en Rosendo, al carrer Major de Sarrià de Ter, l'únic que tenia telèfon.

CAN PALIRO DE MATA
Can Paliro va néixer l'any 1959 de mans de Carme Salvans i Manel Compte, matrimoni dedicat a la ramaderia, els quals van decidir obrir una modesta botiga al carrer Sant Andreu de Mata (Porqueres). Van ser anys durs i complicats, però l'establiment es va convertir en un punt de trobada de gent de Mata i de la comarca on, a més d'un càlid acolliment, podien trobar productes de tot tipus i «a qualsevol hora», un fet inaudit avui en dia.

OCINE
Des de 1943 Girona Joan Agustí Pujol, pioner dins de l'àmbit familiar en l'activitat d'exhibició cinematogràfica, va inaugurar el 7 de setembre de l'any 1943 a Olot el cine Núria. L'any 1945 va apostar per ampliar l'empresa amb l'obertura a Girona del Cine Ultònia. Van incrementar l'empresa amb la compra, l'any 1960, del Cinema Orient a Girona, i dos anys més tard del Cine Gridó a Olot. També van obrir amb gran èxit els Cinemes Catalunya a l'eixample de Girona, que es van distingir per una programació molt acurada. 75 anys més tard del primer cinema, la segona i tercera generació han fet créixer l'empresa, que avui s'anomena OCINE i consta de 180 pantalles, reparti des amb 19 complexos entre Espanya i França.


LA MOLINA
Una estació pionera que va impulsar la pràctica de l'esquí i el turisme de muntanya Des de 1943 La Molina La pràctica de l'esquí va fer-se popular a Catalunya a principis del segle XX, quan joves de les classes benestants van començar a ascendir les muntanyes nevades, tal com es feia al nord d'Europa. A La Molina, els primers esquiadors van arribar a partir del 1908, ja que juntament amb Vall de Núria era l'indret més accessible des de les principals ciutats catalanes.


CAMPING CASTELL PARK
Els iniciadors del càmping van posar-hi el nom de Castell, tota vegada que la platja més propera és precisament la Platja de Castell (Palamós) des del 1962. Un cop exhaurit el termini del contracte amb els llogaters, el càmping va tornar a passar a la família Bofill Pruneda. Joan Bofill Padrosa, fill de Joan Bofill, que en aquell moment fou el nou propietari de l'espai per herència, va ser qui va conti nuar amb l'acti vitat, va modernitzar les instal·lacions, complint tots els requisits legals del moment. En la nova etapa van afegir la paraula d'origen anglès "Park" al nom inicial i així va quedar el nom que encara avui es conserva.


FORN CA LA CARME
Tot va començar quan Bartomeu Pascal i Corominas va decidir deixar el mas on treballava i anar juntament amb un altre noi de Ripoll a aprendre l'ofici de forner a Barcelona. Quan va tornar a Campdevànol va muntar la fleca al carrer Aurora el 1918. Després d'un temps, es va traslladar a la plaça de la Concòrdia (actualment plaça de la Dansa). Va prendre per muller la Palmira Sadurní i junts van començar la nisssaga. Quan Bartomeu Pascal Sadurni es va jubilar, coincidint que la plaça de la dansa s'havia convertit en zona de vianants, Vicenç i la seva dona, Carme Montero, van traslladar el forn a la plaça de la Mainada del mateix poble. Dos anys més tard, Vicenç deixa l'obrador de Ripoll i el trasllada a la botiga. Dels dos fills d'en Vicenç i la Carme, en Jordi va estudiar enginyeria i l'Eva Pascal i Montero, a l'any 2015, es va incorporar a la fleca com a fornera i successora de la nisssaga. Amb ella s'ha arribat a la quarta generació.


TALLER DE FORJA JOSEP HUBACH
Al taller de forja de Pardines, actualment ja hi treballa la quarta generació. El representant de la tercera generació té 82 anys i la sort d'haver viscut les quatre generacions. La primera generació va ser la del seu avi, i la feina consistia en arreglar i fer eines per treballar la terra. En aquells temps era l'únic que es podia fer, ja que no hi havia gaires diners. Estem parlant de l'any 1891, quan la gent treballava per subsistir i la forja no es podia fer per falta d'encàrrecs. A la segona generació la feina va anar canviant i a més d'arreglar i fer eines pel camp, també s'elaboraven ferradures i es ferraven vaques, cavalls i mules. A la tercera generació, els pagesos ja tenien tractors. A la quarta generació, l'actual, la feina de ferrer ha ­desaparegut totalment. Actualment el negoci està centrat en la forja artística.

CALÇATS SAGRERA
La documentació més antiga que fa referència a l'establiment que, amb el temps, s'havia de convertir en Calçats Sagrera de Blanes data del 1891. Aquell any, Pere Sagrera Carles, de 25 anys i natural de Tordera, ja figura en el Padró de Cèdules Personals de Blanes juntament amb la seva dona, Maria Bou Tresserras, també de 25 anys i del poble veí de Tordera. El domicili es mantindrà al llarg d'aquests més de cent anys al mateix carrer Ample. A partir del 1926 es troben referències de la segona generació de la família Sagrera que es dediquen a la feina d'espardenyers. Amb el temps, la sabata de qualitat es converteix en el seu principal objectiu. La darrera generació és la de Francesc Sagrera Perpiñà, que segueix avui l'empresa familiar dedicada al calçat i als complements juntament amb la seva dona, la Rita Goded Cardona.

CASA ALEGRÍ
La família Alegrí, actual propietària de la botiga, procedeix de Vilatenim. Francisco Alegrí Fontdecaba estava destinat a quedar-se a casa, a Vilatenim, perquè era l'hereu. Es casà amb Carme Palomer Casadevall, d'Avinyonet de Puigventós. L'home era una persona inquieta i d'idees avançades. Preveia que si les seves dues filles Rosa i Maria es quedaven a Vilatenim, portarien una vida rutinària de treball i haurien de fer feines del camp. Van començar el negoci l'11 de setembre del 1951. Van instal·lar-se a Figueres assumint el traspàs de l'antiga botiga d'Ana Imbert de Ricard, al carrer Peralada número 35. Al principi, era una botiga petita on es venia algun plat, santcristos, porrons... Els orígens de la vida comercial de l'edifici daten de l'any 1868. Cap a finals del segle XIX i fins just abans de la guerra, al mateix lloc hi havia una botiga que es deia Can Noranta-Cinc. Per tant, l'antiguitat de la botiga s'estableix al 1868, celebrant enguany el seu 150 aniversari.


CALÇATS FREIXA
La primera generació d'aquesta nissaga de sabaters comença quan Benet Freixa i Sala (1794), de Camprodon, es casa amb la banyolina Maria Bosch el gener de 1819 i comença a treballar amb el seu sogre al taller del carrer Major de Banyoles. La segona generació ja té un taller de sabaters artesans a la plaça de la Font. La tercera generació obre una sabateria al carrer del Mercadal. De la quarta generació en destaca Rafel Freixa i Canadell, un gran estilista que va treballar per les millors cases d'Europa: París, Niça, Torí o Florència. La cinquena generació, als anys 40, comença a vendre sabates de fàbrica i impulsa la gran renovació del negoci, que el 1958 inclou una important reforma de la botiga. Ton Freixa i la seva germana Mercè Freixa (sisena generació) impulsen l'empresa i emprenen una nova reforma el 1966, amb l'esgrafiat actual de l'artista banyolí Josep Ponsatí. A partir dels anys 70, s'obren dues botigues a Platja d'Aro i dues a Girona. Marta B. Freixa (1974), filla de la Mercè, entra a l'empresa com a setena generació i es fa càrrec de la selecció de les sabates, a París i Milà. S'obre una nova botiga a Girona el 2002, que amb la de Banyoles són les que mantenen la tradició sabatera de la nissaga.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook