Davant de la situació actual, en què els populismes tornen a erigir-se com un fenomen global que guanya cada cop més terreny polític i social, estan començant a sorgir veus que proposen armes per combatre'ls. Una d'aquestes és la de l'economista Enric Fernández, actualment director corporatiu de Planificació Estratègica i d'Estudis de CaixaBank, que ahir en una conferència a Tribuna de Girona va posar sobre la taula algunes de les estratègies econòmiques que es poden aplicar per lluitar contra aquests fenòmens.

Des del punt de vista empresarial i financer, els populismes són un mal negoci, va dir, perquè porten inestabilitat i incertesa, dos elements nocius per a l'economia. Combatre'ls amb mesures econòmiques és, segons l'economista en cap de CaixaBank, una bona manera de desactivar-los.

Per exemple, amb la creació de polítiques inclusives. És a dir, donant oportunitats i avantatges a la població amb pocs recursos econòmics perquè no abracin posicions radicalitzades i «basades en discursos simplistes».Com es fa això? Fernández va donar un parell d'exemples concrets

: un d'ells és establir avantatges fiscals per a les rendes més baixes, com ara un sistema de tipus negatius. Per exemple, que els que cobrin menys de 10.000 euros anuals, quan vagin a fer la declaració de la renda es trobin amb una taxa del -10% (és a dir, un retorn de 1.000 euros). Considera que aquesta mesura és millor que una pujada del salari, un salari mínim en el sentit que aquest últim pot penalitzar la creació d'ocupació (per l'esforç que suposaria per a les empreses arribar a la xifra fixada).

Una altra mesura inclusiva, aquesta més a llarg termini, és fer un esforç per millorar el sistema educatiu, els beneficis del qual poden actuar d'antídot contra els populismes.

Si bé Fernández va reconèixer que aplicar aquestes mesures suposa augmentar la despesa pública, l'economista va destacar que establir mecanismes per avaluar l'efectivitat de les polítiques públiques (o sigui, mirar en què es gasta els diners l'Estat i on els prioritza) pot ser una eina molt útil per «disciplinar» i millorar l'eficiència.

Pronòstic optimista

Fernández va fer un pronòstic optimista de l'economia de cares al 2019 a Catalunya i Espanya. Va augurar un creixement per sobre del 2%, que en termes objectius suposa una baixada respecte al 2018. Però segons va subratllar, forma part d'una «desacceleració normal» de l'economia que en cap cas suposa tornar a caure pel precipici d'una altra recessió econòmica.

L'economista va donar encara dues claus més per millorar els números a nivell nacional: augmentar la competitivitat de les empreses (ja que considera que a les pimes els porta molts maldecaps créixer i convertir-se en grans empreses en aquest país) i intentar reduir el deute extern.

Amb els fantasmes d'una crisi allunyats i les economies catalana i espanyola gaudint d'una bona salut (sempre parlant en termes macroeconòmics), Fernández va apuntar els populismes com a factors que poden generar un llast per al creixement. En va numerar tres: el Brexit, la guerra comercial entre la Xina i els EUA i Itàlia. Tots ells externs però de gran impacte mundial. I, segons els seus càlculs, tots amb una més que probable solució al llarg de l'any.

Els tres embolics

Segons Fernández, la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units és una aposta del president nord-americà Donald Trump per la qual algunes empreses i la borsa dels EUA ja estan començant a picar-li el crostó. És precisament per aquests avisos dels poders econòmics (tant al gegant asiàtic com a l'americà) que Fernández creu que l'escenari més plausible per resoldre el conflicte serà l'acord.

Amb el Brexit, malgrat l'embolic profund que viu avui la política britànica, també hi veu un horitzó serè, ja que els números no enganyen i dels parlamentaris britànics només hi ha uns 100 que volen una ruptura desordenada amb la Unió Europea.

La gran majoria aposta per minimitzar l'impacte econòmic i social, sigui de la manera que sigui. I amb Itàlia la seva visió va ser una mica més pessimista. L'economia italiana (la tercera de la zona euro) és una bomba de rellotgeria amb un deute públic del 130% del seu PIB. Manipulant-la hi ha un govern marcadament populista que no para de tensionar la corda amb Brussel·les al voltant de les seves polítiques fiscals.

Segons Fernández, això genera molta incertesa i aquesta està acabant amb la paciència (i la confiança) dels inversors. Si com marquen les previsions, Itàlia acaba entrant en recessió, l'economista de CaixaBank augura un trencament del Govern i unes eleccions on el vencedor haurà de tenir en compte seriosament (pel bé de la seva economia) el retorn a unes polítiques financeres responsables.