La Sala Civil del Tribunal Suprem ha dictat diverses sentències fixant doctrina sobre qüestions relatives a clàusules abusives en contractes de préstecs hipotecaris amb consumidors perquè els jutges les prenguin com a partida i repercuteixin així aquesta jurisprudència en els seus errors posteriors. En concret, l'Alt Tribunal ha fixat doctrina sobre la comissió d'obertura, els aranzels de notari i registrador, l'Impost sobre Actes Jurídics Documents (IAJD) i les despeses de gestoria.

Reunida en ple, la Sala ha analitzat la possible abusivitat de la clàusula que estableix una comissió d'obertura en un préstec hipotecari i, després d'examinar la normativa sectorial aplicable al cas, el Suprem considera que «no és aliena al preu del préstec».

Segons la sala, la clàusula d'obertura no és susceptible de control de contingut, sinó exclusivament de control de transparència: «És un dels extrems sobre els quals l'entitat bancària està obligada a informar el potencial prestatari d'acord amb la regulació de les fitxes normalitzades d'informació i, de fet, sol ser un dels extrems sobre els quals versa la publicitat de les entitats bancàries», diu la sentència.

De fet, els magistrats assenyalen que es tracta d'una comissió que s'ha de pagar del tot en el moment inicial del préstec, el que fa que el consumidor mitjà li presti «especial atenció» com a part substancial del sacrifici econòmic que li suposa l'obtenció d'aquest producte.

D'altra banda, la Sala es pronuncia sobre els efectes de la declaració de nul·litat de la clàusula que atribueix al prestatari la totalitat de les despeses i impostos. En aquest sentit, assenyala que «la declaració d'abusivitat no pot comportar que aquests tercers (notaris, gestors, registradors) deixin de percebre el que per llei els correspon». El pagament d'aquestes quantitats ha d'anar a càrrec de la part a la qual correspongués segons la normativa vigent en el moment de la signatura.

En relació a l'aranzel notarial, l'Alt Tribunal diu que interessa a ambdues parts, de manera que els costos de la matriu de l'escriptura s'han de distribuir per meitat.

Aquesta mateixa solució procedeix respecte de l'escriptura de modificació del préstec hipotecari, ja que les dues parts estan interessades en la modificació o novació, mentre que en l'escriptura de cancel·lació de la hipoteca, atès que l'interessat en l'alliberament del gravamen és el client, li correspondrà aquesta despesa. A més, les còpies de les diferents escriptures notarials relacionades amb el préstec hipotecari haurà d'abonar qui les sol·liciti, en tant que la sol·licitud determina el seu interès.

En el cas de l'aranzel registral, la sentència determina que la garantia hipotecària s'inscriu a favor del banc, per la qual cosa és a aquest a qui li correspon el pagament de les despeses que ocasioni la inscripció. En canvi, la inscripció de l'escriptura de cancel·lació interessa al client i serà a ell a qui li correspon aquesta despesa.

D'altra banda, en les despeses de tresoreria s'imposa el pagament per meitat d'aquests.

Finalment, la Sala reitera que el subjecte passiu de l'Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, que va desencadenar el caos el passat novembre per l'embolic sobre qui havia d'assumir-ho, és el prestatari.