L'anunciada fi del dièsel i de la gasolina no està lluny. Els governs de la Unió Europea preveuen que, en les properes dues o tres dècades, els combustibles fòssils passin a la història, almenys, al nostre continent. Està per veure si aquestes previsions es compleixen, o simplement el dièsel anirà decaient a poc a poc, per l'auge d'altres energies alternatives i l'impuls dels vehicles elèctrics o fins i tot els propulsats per hidrogen. En qualsevol cas, fa tot just uns mesos el petroli Brent (el de referència a Europa) va arribar a fregar els 80 dòlars per barril, i encara que posteriorment s'ha pres un respir per baixar a l'entorn dels 60 dòlars, els països productors ja estan parlant de retallades en la producció per tornar a canviar la tendència i iniciar una nova pujada.

A finals de 2018, els països productors de petroli van arribar a un acord per reduir la producció de cru en 1,2 milions de barrils diaris: els de l'OPEP reduirien 800.000 barrils, i els No-OPEP, 400.000. Antigament, els països adherits a l'OPEP controlaven gran part de la producció de cru mundial, amb la qual cosa tenien un gran poder sobre el preu d'aquesta matèria primera. No obstant això, avui dia amb prou feines arriben al 40-45% de la producció mundial (encara que disposen d'aproximadament el 70% de les reserves disponibles). Segueixen tenint influència, però no tanta com abans.

Importants productors, com els Estats Units, Canadà, Rússia i Mèxic, no pertanyen a aquesta organització, cosa que redueix les possibilitats de gestionar la cotització del petroli com antigament. Quan el preu del petroli augmenta (o quan disminueix), en principi no s'aprecien grans variacions en la seva demanda, se segueixen consumint quantitats semblants. No obstant això, si augmenta molt, llavors sí que els compradors comencen a reduir les compres. Així va succeir quan va assolir el rècord històric en els primers anys del segle XXI, per sobre de 140 dòlars.

No obstant això, els països de l'OPEP encara tenen una clara influència en els preus, no només pel que produeixen, sinó per la capacitat que tenen per augmentar fàcilment la producció. En definitiva, els vaivens dels preus es deuen més a qüestions polítiques i estratègiques que a fluctuacions en la demanda.