El president dels EUA, Donald Trump, ha aconseguit evitar aquesta setmana el tancament de govern després d'afrontar recentment 35 dies de tancament (el més llarg al país) que va interrompre de forma provisional el 25 de gener i que va tenir un cost per a l'economia del país, segons l'Oficina Pressupostària del Congrés, d'11.000 milions de dòlars (més de 9.717 milions d'euros).
El Departament de Comerç ha de notificar demà la imposició o no d'aranzels a les importacions d'automòbils estrangers (i, en particular, europeus), invocant la defensa nacional (secció 232 de la Llei de Comerç), com ja va fer amb l'acer i l'alumini. Si es materialitza, la Unió Europea amenaça d'adoptar represàlies proporcionals al dany infligit al seu sector automotriu i a aquells altres que, com els de l'acer, vidre, components i altres, es veurien també danyats.
Dues setmanes després, l'1 de
març, es complirà el termini de la treva aranzelària de Washington a Pequín, fet pel qual, si no hi ha abans un acord, els gravàmens del 10% ara vigents contra les importacions de productes xinesos als Estats Units per un volum de 200.000 milions de dòlars s'incrementaran fins al 25% i s'entrarà en una nova escalada de la guerra comercial entre les dues grans potències.
El 20 de març, la Reserva Federal tornarà a reunir-se per determinar la senda dels seus tipus d'interès i la mida del seu balanç
sota les pressions i atacs de la Casa Blanca perquè relaxi la normalització monetària. Qualsevol que sigui la decisió, els seus efectes impactaran en un o altre sentit sobre els mercats i, a través del dòlar i els bons, sobre el conjunt de l'economia.
El 29 de març, llevat d'acord d'última hora per seguir negociant, el Regne Unit abandonarà la UE, es produirà la primera gran ruptura de l'àrea (aclamada i avalada per Trump) i s'obrirà un escenari inèdit que ja està colpejant les expectatives econòmiques a banda i banda del canal de La Mànega. Trump va exigir el passat 18 de juliol un Brexit dur sota l'amenaça de suspendre el tracte preferencial amb el Regne Unit si Londres pacta una sortida temperada i moderada que eviti l'opció més abrupta.
La moratòria que la Casa Blanca va concedir a alguns països grans consumidors del petroli de
l'Iran (tercer productor mundial) s'esgotarà l'1 de maig, i a partir d'aquest moment els EUA generalitzaran les sancions unilaterals a qualsevol país que comerciï amb Teheran. Això, sumat als avatars de Veneçuela (encara vuitè bombador de cru) i la inestabilitat a Líbia i altres països productors, contribuirà, juntament amb l'actual pacte de retallada de producció de l'OPEP i Rússia, a tensar a l'alça el preu del barril -estabilitzat des de començaments de gener a l'entorn dels 62 dòlars- llevat que la desacceleració internacional s'aguditzi més i soscavi la demanda o que el petroli dels Estats Units sigui capaç de neutralitzar els estrenyiments de l'oferta.
Europa afrontarà un nou repte decisiu el 26 de maig amb les eleccions al Parlament de la Unió en plena efervescència de les forces dissidents, extremistes i antisistema, partíceps de pensaments euròfobs i tendències nacionalistes, i que es nodreixen del sentiment de desafecció i malestar social, gairebé totes elles gaudeixen de la simpatia explícita i el suport públic del president nord-americà.
Els EUA arribaran al juliol al desè any de creixement (el més dilatat període d'expansió econòmica del país des de mitjan segle XIX) i, més enllà del caràcter simbòlic de l'aniversari, aquesta fita posarà a prova la capacitat de la major economia del planeta de continuar derrotant les estadístiques i de desafiar els primers esbossos de suau alentiment que s'aprecien en la seva economia -encara amb un creixement fort- tant per la maduresa del cicle (des de 1945 les recuperacions nord-americanes han durat de mitjana cinc anys) com per l'esgotament d'algunes fonts de creixement, la dissipació dels estímuls injectats i l'efecte negatiu de segona ronda de les estratègies proteccionistes de la Casa Blanca.
De manera que tot el que enfosqueix el panorama global (fins i tot amb causes específiques i diferents en cada cas) comparteix com a actor comú el protagonisme pertorbador de Donald Trump, amb els EUA convertits en un focus de creixement i al mateix temps d'inestabilitat.
La Xina. De totes les contingències en potència, potser cap sigui més amenaçant i costosa que una eventual espiral d'hostilitats comercials entre la Xina i els EUA. Les escaramusses i el rearmament recíproc que ja s'han produït estan danyant de facto l'economia mundial i induint a la desacceleració global i una preocupant pèrdua de pols del comerç internacional.
Els EUA i la Xina sumen el 42% del comerç mundial i des de 2010 han aportat el 85% del creixement del PIB global (gairebé dos terços s'atribueixen a Pequín), de manera que el contenciós xinès-nord-americà té conseqüències planetàries. Els EUA són el major importador del món i la Xina, el segon, de manera que els aranzels del primer i l'alentiment del segon estan afectant el PIB global mitjançant economies que són exportadores netes, com Alemanya, el refredament de la qual -i el de països propers- està determinant en bona mesura -juntament amb la crisi interna (i també exterior) d'Itàlia, l'únic país de l'Europa meridional amb saldo comercial de béns en taxa positiva- la incipient paràlisi europea.
L'alentiment de la Xina (que avança a la menor taxa en 28 anys i ha patit la caiguda més gran de les seves exportacions en dos anys) està perjudicant moltes economies emergents, de les quals Pequín és el seu major comprador de matèries primeres, el que agreuja les tensions financeres de països endeutats en dòlars i que ja han patit sortides de capitals i la depreciació de les seves monedes.
Els EUA. Els EUA no s'eximiran dels efectes perquè els aranzels encariran els béns intermedis importats de la Xina per a la seva indústria i els béns de consum barats que alleugen la renda de les famílies de menor ingrés elevaran la inflació i gravaran les exportacions nord-americanes.
Companyies nord-americanes com Apple ja van anunciar caigudes de les seves vendes al país asiàtic per l'alentiment de Pequín i per les represàlies contra els EUA. I, com va alertar al novembre l'economista novaiorquès Kenneth Rogoff, un retrocés important de la Xina es canalitzarà a la resta del món amb un enduriment de les condicions financeres (i en plena lentificació de l'economia mundial) a través de la minoració dels fluxos de capital i liquiditat procedents de la recol·locació planetària dels fins ara superàvits del país asiàtic.
A la bel·ligerància de Washington contra Pequín se sumen altres motivacions, com l'intent de posar fre a pràctiques xineses poc admissibles, cas de la imposició forçosa de cessions de patents com a condició per permetre a companyies estrangeres accedir a l'immens mercat xinès -el que hauria de solucionar-se en el si de l'Organització Mundial de Comerç (OMC), de la qual Trump renega-, i impedir que la Xina destroni els EUA com a gran potència tecnològica. Però que coexisteixin altres finalitats -i que, en efecte, el proteccionisme sigui un mal remei extern per corregir un desequilibri que en realitat és intern dels EUA entre estalvi i despesa- no sembla suficient per negar, com acaba de fer al gener l'economista nord-americà Martin Feldstein, l'afany obstinat de Trump (tot i que sigui errat) d'intentar corregir el dèficit per compte corrent amb aranzels. De fet, el mateix ha començat a fer amb la UE (gravant des de l'oliva negra espanyola a l'acer i l'alumini comunitaris, i potser aviat els cotxes) sense que existeixi en el cas europeu cap excusa possible de robatori de tecnologia.
Europa. En el seu intent per enfilar-se sobre els altres, els EUA estan exportant decreixement. El Banc Central Europeu (BCE), l'OCDE, l'OMC, FMI i Comissió Europea han revisat a la baixa (l'última vegada, aquesta mateixa setmana) les seves expectatives de creixement globals i europees, i tots ells (ho va fer Mario Draghi, president del BCE, el 24 de gener i també el comissari europeu d'Economia, Pierre Moscovici, fa pocs dies) l'han vinculat al proteccionisme i la guerra comercial, a més d'altres fenòmens als quals dona suport Trump, com el Brexit, el desafiament institucional i fiscal italià, la tensió social dels Armilles Grogues a França (amb el suport i la ingerència de Roma) i l'ascens dels extremismes. Per això, el que faci Trump serà decisiu per a Europa. «Una escalada proteccionista als EUA tindria un impacte significatiu sobre l'activitat internacional», va dir al novembre Óscar Arce, director general d'Economia i Estadística del Banc d'Espanya.
Europa surt molt danyada en primera instància per la seva major dependència del mercat extern tenint en compte el seu saldo exterior net positiu i encara ho serà més si els comicis de maig donen un gran pes a les forces euroescèptiques i extremistes, cas en el qual es dificultarà l'avanç en la integració europea i en la correcció de les vulnerabilitats de l'eurozona davant d'una futura crisi, es dispararan les primes de risc (com va passar a Itàlia al maig-juny amb l'ascens de la Lliga i el Moviment Cinc Estrelles, amb l'immediat conat de contagi a la resta del sud d'Europa) i es debilitarà -com ja s'està produint- la inversió nord-americana a la Unió Europea.
La crida de Draghi a Pisa (Itàlia) el 15 de desembre a la unitat europea davant de l'antiliberalisme de les opcions extremistes, i la inquietud expressada el 22 de gener al Fòrum Mundial de Davos per l'ascens dels populismes evidencien una recrudescència latent dels desafiaments ideològics i geopolítics.
Trump. «El proteccionisme portarà a una gran prosperitat i fortalesa», va prometre Trump en la seva presa de possessió el 20 de gener de 2017. «Tornarem a ser competitius», va dir el 21 de febrer de 2018. Però ni el creixement va començar amb ell (l'inici data de gairebé vuit anys abans, al juny de 2009, amb Barack Obama) ni està assegurada la fase expansiva. Els EUA havien evitat els símptomes de desacceleració, però ja no és així tot i que mantinguin un creixement encara sòlid i una taxa d'atur en mínims des de 1969, i això malgrat l'augment de la taxa de participació (població activa) per la recuperació dels salaris un cop que la desocupació va caure fins a la seva taxa natural. No obstant això, en el tercer trimestre de 2018 (última dada tancada), i fins i tot quan el país va créixer a un rellevant 3,4% interanual, es va quedar lluny del 4,2% del trimestre anterior. I totes les projeccions (OCDE, Banc Mundial, Reserva Federal, FMI...) sospiten creixements decreixents els anys 2019-2020 i fins i tot una «forta ralentització», segons Goldman Sachs. L'FMI ja va avisar a l'octubre que els EUA serien el gran perdedor de la guerra comercial a mitjà termini (encara que els beneficiï a curt) i el BCE va alertar al desembre que el conflicte bilateral amb la Xina llastraria almenys lleugerament els EUA. Tot això evidencia que Trump està sent un gran fabricant d'allò que diu combatre i que no existeixen les sortides individuals.
