na de les sorpreses que ha aparegut en el mercat immobiliari, a mesura que la crisi econòmica i financera s'ha anat superant, és la d'una creixent demanda d'habitatge de lloguer. Encara ressona a les oïdes de tothom que la nostra societat és culturalment propietària i que el desig de viure en règim de lloguer és sempre residual.
En conseqüència d'aquesta idea generalitzada, la construcció d'habitatges de lloguer ha estat pràcticament abandonada des de fa més de quaranta anys, així com el seu finançament i la fiscalitat de suport.
Que el xoc entre irrupció inesperada de demanda i insuficiència d'oferta s'estigui traduint en pujades fortes de preus no ens hauria d'estranyar i preocupar de sobre manera perquè dificulta l'accés a un habitatge per a moltes llars.
Però les noves tendències ens situen davant una contradicció? Quines són les claus d'interpretació del canvi d'actitud? De quina dimensió de demanda estem parlant? Es tracta d'un fenomen conjuntural? Som davant canvis de tendència residencials lligats a nous reptes laborals i tecnològics?
Són aquestes les preguntes que convé respondre amb el màxim rigor possible per tal d'encertar en les estratègies públiques i privades a seguir a l'hora d'orientar l'oferta de nous habitatges de cara al futur.
