Una de les coses que sempre ha despertat la meva curiositat és veure com objectes, màquines, invents i teories que algú va elaborar quan imaginava el futur, un dia es converteixen en realitat. Per exemple, recordeu aquella sèrie de dibuixos animats futuristes dels anys 60 que es deia The Jetsons? Aquí es va traduir com a Los Supersónicos i durant els anys 80 en van fer més capítols, que van anar repetint a la televisió de llavors. Més enllà de l'argument, el que em fascinava era aquell futur imaginat: robots domèstics, cotxes voladors, vídeotrucades... i un pare, en George Setson, que treballava 9 hores a la setmana (si, a la setmana! I a més estava cansat!). Sempre que he provat d'imaginar com serà el futur, em venen al cap aquelles imatges.

En els darrers temps, i parlo d'un parell d'anys ençà, no més, m'he anat ensopegant cada cop més amb situacions que em retornen a aquella sèrie, com si aquell futur (que, per cert, es situava a l'any 2062), s'estigués fent present. Us en poso alguns exemples:

Assegut davant la porta d'embarcament d'un aeroport. L'avió feia tard, tardíssim. El cas és que vaig tenir molt de temps. Tant, que vaig acabar de llegir i escriure correus, vaig acabar de trucar a tothom que se'm va acudir, vaig acabar-me el llibre (sempre duc un llibre al damunt quan viatjo, no se'ls acaba mai la bateria)..., fins que al final el meu cervell va entrar en mode dispers. I és així com, assegut en aquell aeroport, vaig començar a repassar el procés productiu que estava implicant el meu viatge. Em vaig adonar del poquíssim personal amb el que havia tingut contacte: havia fet el check-in en línia, havia facturat la meva pròpia maleta, posant-me jo la famosa tira adhesiva aquella, havia passat un control de targetes d'embarcament automàtic i havia passat un control de passaports sense policia. Amb prou feines vaig tenir contacte amb el personal del control de maletes.

És a dir, tota una sèrie de gent que fa uns anys estava treballant en alguna de les tasques que he esmentat s'havia evaporat. Segurament la imatge gràfica més evident del que estic parlant la trobaríem a la T2 de l'aeroport de Barcelona, on centenars de metres són ocupats per mostradors de facturació, ara mateix deserts.

Una segona imatge: fa un parell de mesos vaig tenir l'oportunitat de visitar una de les plantes de procés carni més modernes d'Espanya. I em vaig adonar que tots, absolutament tots, els toros i transpalets eren autònoms. No els guiava ningú. De fet, la poca gent que hi havia a la planta anaven tots prenent notes i poc més. Ningú no «feia» res (entès fer com fabricar, produir). Els vehicles de transport autònom dins de les plantes no són un concepte tan nou, ja fa anys que empreses del mateix sector al nostre territori els utilitzen per moure, per exemple, els embotits d'un assecador a l'altre. Esmento aquest cas concret perquè, així com estem avesats a veure un alt nivell d'automatització en la indústria de l'automoció, en el processat d'aliments no era tan habitual. Aquest paradigma ha canviat en els darrers anys: cada cop més professionals procedents del sector de l'automòbil són integrats en els equips de producció d'empreses de la indústria alimentaria, aportant idees per a l'automatització dels processos.

Tercer ingredient: els vehicles autònoms per carrers i carreteres. Diverses línies de metro ja no tenen conductor, de fa temps, però és que aquest darrer trimestre hem tingut un autobús autònom en proves corrent per les ciutats del nostre país! Quan tardaran a ser-ho tots els busos, els camions, els taxis, els nostres propis cotxes? Deu anys? Cinc?

Tots aquests impactes em fan veure que aquell futur que imaginàvem amb els dibuixos animats ja gairebé és aquí. I això em duu a una primera conclusió evident: aquella gent que treballava a l'aeroport, tots aquells «toreros» que movien productes per dins de fàbriques, tots aquells professionals del transport que passen el dia a la carretera (i deixeu-me ampliar l'espectre a tots els que fan feines mecàniques susceptibles de ser automatitzades)..., tota aquesta gent, en algun moment dels propers anys deixarà de treballar del que treballa.

Així doncs, més aviat que tard sembla evident que ens trobarem davant d'un canvi de paradigma i haurem de començar a pensar en un nou model de societat força diferent del que tenim actualment, que, entre altres reptes, resolgui com donar un rol a aquella bona part de la població que actualment està empleada en activitats automatitzables. Perquè alguna cosa hauran de fer aquesta gent per guanyar-se la vida (i per poder seguir consumint, i mantenint el sistema actual basat en el consum). O haurem de repartir la feina diferent? Jo francament no em veig treballant 9 hores a la setmana, com el dels dibuixos... O tal vegada haurem de revisar el model econòmic cap a nous principis menys basats en el consum?... Així que sembla que ens estem acostant a un moment apassionant de la Història de la Humanitat.

De fet, s'ha escrit molt sobre com serà aquest futur en què els robots faran moltes de les feines que fem actualment i s'ha teoritzat sobre cap a on avançarà la societat. Llibres apassionants, alguns d'ells amb gairebé cent anys d'antiguitat, i pel·lícules entretingudíssimes que elaboren mil teories i imaginen com funcionarà el món futur. La sort que tenim nosaltres és que estem a punt de viure aquest futur, ser-ne part activa per tal de convertir les teories en realitats i no només imaginar sinó participar en la creació d'aquest futur. A mi això m'omple d'energia i estic segur que a vosaltres també, perquè des d'espais com el del Fòrum Carlemany és des d'on aquest futur millor es comença a teixir.

Sempre m'ha agradat molt la teoria d'en Pep Guardiola: si jo tinc la pilota, jo decideixo què faig amb ella. Per tant, sempre vull tenir la pilota. Així doncs, si la societat ha de canviar, prefereixo ser de la generació que viurà el canvi i participar-hi, que pas trobar-me la feina bona i feta i no poder-hi incidir. Per tant, si us plau, que vagi entrant el senyor George Jetson i el seu futur, que els estem esperant!