El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha concedit una pensió per incapacitat permanent absoluta a una dona d'uns 40 anys que pateix una artritis a les mans i peus i fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica.

El 2017, aquesta cap administrativa va tramitar la sol·licitud per aconseguir la incapacitat ja que l'evolució física havia anat a pitjor i li impedia desenvolupar qualsevol treball amb normalitat.

L'INSS, però, va dictar una resolució el maig de 2017 on no estimava cap mena d'incapacitació permanent.

En primera instància, el Jutjat Social de Barcelona on va caure la seva demanda contra aquesta negativa només la va admetre parcialment, ja que va reconèixer que no podia executar el seu treball i li facilitava una pensió.

El passat febrer el TSJC li ha donat la raó, després del recurs presentat pel seu advocat, Antoni Díaz Tarragó.

La dona ha aconseguit, per fi, que se li reconegui la incapacitat permanent en grau d'absoluta i el dret a percebre una pensió vitalícia equivalent al 100% de la base reguladora del seu sou amb efectes del maig de 2017 (quan li va ser rebutjada la reclamació administrativa) i sense perjudici de les revaloritzacions i increments que s'hagin produït des de llavors.

En la sentència de TSJC es posa de manifest que a la primera resolució judicial dictada pel jutjat social no «li va reconèixer el grau d'incapacitat permanent absoluta que mantenia en la demanda com a pretensió principal» perquè considerava que les patologies que s'havien demostrat només «la limiten exclusivament per a activitat de bimanualitat o de sobrecàrrega articular i d'extremitats inferiors, però no per a altres diferents de les anteriors i que si acompanyen la seva professió habitual com a cap administrativa».

Capacitat de fer bé la feina

La clau de volta del cas es troba en la interpretació que fa la Sala Social del TSJC en la qual considera que la incapacitat permanent absoluta ha de ser reconeguda «no només al treballador que manqui de possibilitat física per fer qualsevol activitat laboral, sinó també aquell qui, encara amb aptituds per alguna activitat, no tingui facultats reals per consumar amb certa eficàcia les inherents a una qualsevol de les variades ocupacions que ofereix l'àmbit laboral».

Per al tribunal català, això «implica la necessitat de portar-lo a terme amb les exigències d'horari, desplaçament i interrelació diligència i atenció dins del sotmetiment a l'organització empresarial».

En aquest sentit, explica que en el cas de la noia representada per Díaz Tarragó per valorar el grau d'incapacitat «més que atendre a les lesions s'ha d'atendre a les limitacions que aquestes representen en ordre al desenvolupament laboral».

La dona, a més, pateix «artritis psoriàsica amb més de 15 anys d'evolució, amb resistència al tractament i que li dificulta fer la pinça, no pot fer força de pressió, amb edemes i inflamacions, peus en urpa i encavalcaments dolorosos», als quals cal afegir el quadre de fibromiàlgia i fatiga crònica.

Davant la situació, ha reconegut la incapacitat absoluta perquè la dona pateix patologies que anul·len «la capacitat d'esforç d'extremitats inferiors i superiors i que ja es troba consolidada i que informa de la perniciosa evolució futura, impedeix l'acompliment de qualsevol classe de treball per sedentari que sigui, amb la mínima idea d'aprofitament, continuïtat i eficàcia, per la qual cosa el recurs de la beneficiària ha d'estimar-se revocant la decisió de l'INSS i la sentència recorreguda.