L'Audiència de Girona obliga un banc a retornar 100.000 euros ens bons d'Abengoa

El client va morir el 6 de desembre de 2013 pel que és la seva vídua la que exercita la demanda com a hereva. La primera estratègia del banc va ser argumentar que ells no són responsables, que van ser mers comercialitzadors. La sentència respon amb la sentència del Suprem del 4 de juliol de 2018 en el qual estableix que «una entitat que comercialitza un producte d'una tercera entitat gaudeix de legitimitat passiva per a l'acció de nul·litat i per error vici»!. Una doctrina reiterada en les sentències de l'Alt tribunal del 20 i 23 de novembre de 2018.

Després de punxar en la seva «estratègia burladero» -en paraules de Navas- l'entitat al·lega caducitat de l'acció. L'Audiència de Girona rebutja l'argument perquè segons el Codi Civil de Catalunya la caducitat ha de ser al·legada de part i la petició del banc va arribar fora de termini. No obstant això, entra en el fons recordant la doctrina del Suprem en la seva sentència del 12 de gener de 2015: «no es pot privar de l'acció a qui no ha pogut exercir-la per causa no imputable».

El Suprem va aclarir que a causa de la complexitat dels contractes bancaris, el termini de caducitat ha de comptabilitzar-se des que el client té coneixement cert del producte i riscos contractats. El client no va deixar de percebre els rendiments del seu bo fins al 31 de març de 2016. «Difícilment va poder sospitar que el contractat no era una espècie de termini fix si període a període anava rebent la rendibilitat acordada», explica el soci-director de navascuci.com.

Potser es va poder considerar el moment del preconcurs de creditors, el novembre de 2015. O el del venciment del termini previst, el 31 de març de 2016. Sigui com sigui la data triada, sosté la sentència, es troba dins del termini de 4 anys perquè la demanda es va presentar el 16 d'octubre de 2017. Per tant, pretensió rebutjada.

El rellevant és si el banc va informar de manera adequada al client de la naturalesa i riscos del producte contractat. L'Audiència de Girona recorda que segons la normativa sectorial la informació ha de ser «imparcial, clara i no enganyosa». Deu a més ser «comprensible» en la seva estratègia d'inversió i s'han de realitzar advertiments sobre els riscos associats. En definitiva, com assenyala l'art 64 del RD 217/2008 del 15 de febrer, «informar sobre la naturalesa i riscos dels instruments financers». La sentència del Suprem del 4 de febrer de 2016 afegeix a més que s'ha d'informar amb antelació suficient perquè «pugui ser analitzada amb detall i ser compresa». El criteri és que la informació ha de ser major com menor és la capacitat de l'inversor per a entendre la informació.

Ser gestor no és una garantia

Es pot considerar que sent el client propietari d'una gestoria i una corredoria d'assegurances tenia coneixement suficient? Podria haver esmenat el seu fill, al càrrec del negoci familiar i advocat fiscalista i laborista? La resposta és no. L'Audiència considera que la seva professió no garanteix el coneixement de productes financers complexos. Així ho argumenta també el Suprem en sentència del 17 de gener passat en la qual anul·la un producte financer col·locat a un advocat. El mateix criteri utilitzat per l'Alt Tribunal per a anul·lar un producte financer col·locat a un registrador de la propietat en sentència d'11 de gener passat.

L'Audiència també rebutja l'argument que el client tenia una fortuna. Efectivament tenia diversos comptes i dipòsits en diversos bancs i va deixar en herència només en valors mobiliaris 517.356,90?€. Però la sentència considera que tenir una fortuna no equival a tenir coneixement sobre productes complexos.

Perquè també rebutja la pretensió del banc de negar el caràcter complex dels bons. Cita com a exemples els bons de general Motors en la sentència del Suprem del 29 de novembre de 2017 i la sentència de l'Audiència provincial De Barcelona de 6 de març de 2019. Però sobretot, cita la guia de la CNMV d'octubre de 2010 en la qual qualifica de complexos aquells bons que incorporin l'opció de l'amortització anticipada, com eren els bons d'Abengoa. «Tots els arguments del banc són desmuntats un a un», assenyala el soci-director de Navas & Cusí.

La sentència també retreu que no se li practiquessin els testos de conveniència ni d'idoneïtat requerits legalment per a un client al detall. No només havia d'indagar sobre el seu coneixement i experiència financera sinó també sobre l'objectiu de la seva inversió, perfil de risc i terminis. «No hi ha dubte que va haver-hi assessorament financer perquè el Suprem defineix com a tal en la seva sentència del 20 de gener de 2014 les recomanacions personalitzades», sosté navas.

El banc no demostra haver informat el client. «Només des de la subjectivitat pròpia de l'interès de part pot considerar-se que les explicacions dels empleats del banc van ser suficients», assenyala la sentència. En el seu criteri, aquestes explicacions «no es compadeixen amb cap document informatiu». I la sentència recorda que la càrrega de la prova recau sobre el banc per facilitat probatòria.

Així doncs, la sentència considera provat que el banc va incomplir la seva obligació d'informar. I encara que aquest incompliment no determina l'error en el consentiment, si permet presumir-lo. Perquè -a més- «incideix en l'excusabilitat» de l'error, segons assenyala la sentència del Suprem de 3 de febrer de 2016. Per tant, es va ocultar informació sobre naturalesa i riscos, informació que afectava elements essencials del contracte, provocat un error de vici en el consentiment excusable. I tot això determina l'anul·lació de la col·locació.

L'audiència conclou que «no hagués expressat el seu consentiment si hagués arribat a entendre la seva real operativitat i els riscos que comportava». Així que anul·la la col·locació del producte i obliga el banc a retornar els 100.000?€ invertits més l'interès legal dels diners. «Una sentència pedagògica i un retret judicial ferm enfront d'una mala praxi bancària», conclou l'advocat.