L'Audiència Provincial de Girona va anul·lar el passat 3 d'abril la col·locació d'uns bons Abengoa per Caixa Terrassa (avui BBVA). Obliga el banc a retornar els 100.000 ? invertits el 30 de novembre de 2011 més l'interès legal dels diners. D'aquesta manera, corregeix la sentència de primera instància del passat 28 de desembre de 2018. «Es tracta d'una sentència molt pedagògica, plagada de jurisprudència i que senti les bases de futures reclamacions», explica Juan Ignacio Navas, soci-director de Navas & Cusí, despatx especialitzat en dret bancari i financer que ha dirigit la defensa.
El client va morir el 6 de desembre de 2013 per la qual cosa és la seva vídua la que exercita la demanda com a hereva. La primera estratègia del banc va ser argumentar que ells no són responsables, que van ser mers comercialitzadors. La sentència respon amb la fallada del Suprem del 4 de juliol de 2018 en el qual estableix que «una entitat que comercialitza un producte d'una tercera entitat gaudeix de legitimitat passiva per a l'acció de nul·litat i per error de vici». Una doctrina reiterada en les sentències de l'Alt tribunal del 20 i 23 de novembre de 2018.
Després de punxar en la seva «estratègia burlera» -en paraules de Navas- l'entitat al·lega caducitat de l'acció. L'Audiència de Girona rebutja l'argument perquè segons el Codi Civil de Catalunya la caducitat ha de ser al·legada de part i la petició del banc va arribar fora de termini. No obstant això, entra en el fons recordant la doctrina del Suprem en la seva sentència del 12 de gener de 2015: «no es pot privar de l'acció a qui no ha pogut exercir-la per causa no imputable».
El Suprem va aclarir que a causa de la complexitat dels contractes bancaris, el termini de caducitat ha de comptabilitzar-se des que el client té coneixement cert del producte i riscos contractats. El client no va deixar de percebre els rendiments del seu bo fins al 31 de març de 2016. «Difícilment va poder sospitar que el contractat no era una espècie de termini fix si període a període anava rebent la rendibilitat acordada», explica el soci-director de navascuci.com.
Potser es va poder considerar el moment del preconcurs de creditors, al novembre de 2015. O el del venciment del termini previst, el 31 de març de 2016. Sigui com sigui la data triada, sosté la sentència, es troba dins del termini de 4 anys perquè la demanda es va presentar el 16 d'octubre de 2017. Per tant, pretensió rebutjada.
El rellevant és si el banc va informar de manera adequada el client de la naturalesa i riscos del producte contractat. L'Audiència de Girona recorda que segons la normativa sectorial la informació ha de ser «imparcial, clara i no enganyosa». Ha de, a més ser, «comprensible» en la seva estratègia d'inversió i s'han de realitzar advertiments sobre els riscos associats. En definitiva, com assenyala el art 64 del RD 217/2008 del 15 de febrer, «informar sobre la naturalesa i riscos dels instruments financers».
La sentència del Suprem del 4 de febrer de 2016 afegeix a més que s'ha d'informar amb antelació suficient perquè «pugui ser analitzada amb detall i ser compresa». El criteri és que la informació ha de ser major quan menor és la capacitat de l'inversor per entendre la informació.
Ser gestor no és una garantia
Es pot considerar que sent el client propietari d'una gestoria i una corredoria d'assegurances tenia coneixement suficient?, podria haver esmenat el seu fill, al càrrec del negoci familiar i advocat fiscalista i laborista? La resposta és no. L'Audiència considera que la seva professió no garanteix el coneixement de productes financers complexos. Així ho argumenta també el Suprem en sentència del 17 de gener passat en la qual anul·la un producte financer col·locat a un advocat. El mateix criteri utilitzat per l'Alt Tribunal per anul·lar un producte financer col·locat a un registrador de la propietat en sentència d'11 de gener passat.
La sentència també retreu que no se li practiquessin els test de conveniència ni d'idoneïtat requerits legalment per a un client minorista. No només havia d'indagar sobre el seu coneixement i experiència financera sinó també sobre l'objectiu de la seva inversió, perfil de risc i terminis. «No hi ha dubte que va haver-hi assessorament financer perquè el Suprem defineix com a tal en la seva sentència del 20 de gener de 2014 les recomanacions personalitzades», sosté Navas.
El banc no demostra haver informat el client. «Només des de la subjectivitat pròpia de l'interès de part pot considerar-se que les explicacions dels empleats del banc van ser suficients», assenyala la sentència. En el seu criteri, aquestes explicacions «no es compadeixen amb cap document informatiu». I la sentència recorda que la càrrega de la prova recau sobre el banc per facilitat probatòria.
Així doncs, la sentència considera provat que el banc va incomplir la seva obligació d'informar. I encara que aquest incompliment no determina l'error en el consentiment, si permet presumir-lo. Perquè -a més- «incideix en l'excusabilidad» de l'error, segons assenyala la sentència del Suprem de 3 de febrer de 2016. Per tant, es va ocultar informació sobre naturalesa i riscos, informació que afectava elements essencials del contracte, provocant un error de vici en el consentiment excusable. I tot això determina l'anul·lació de la col·locació.
L'audiència conclou que «no hauria expressat el seu consentiment si hagués arribat a entendre la seva real operativitat i els riscos que comportava». Així que anul·la la col·locació del producte i obliga el banc a retornar els 100.000 ? invertits més l'interès legal dels diners. «Una sentència pedagògica i un retret judicial ferm enfront d'una mala praxi bancària», conclou l'advocat.
