El creixement mundial està «perdent ímpetu» i la desacceleració afecta el 70% de l'economia global, va manifestar dimarts passat la directora general del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde. Però és de l'eurozona d'on emanen els senyals més acusats de flaquesa. «L'economia està més feble de l'esperat», va assenyalar el president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, el 15 de gener, i des de llavors els indicadors han reforçat la seva tesi sobre un escenari amb taxes de creixement «cada vegada més baixes». El 8 de març Lagarde va constatar que la moderació en l'avanç europeu s'estava produint «molt més ràpid de l'anticipat». Nou dies després, el 17, el governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, va ratificar que «la frenada de l'eurozona és més gran de l'esperada». I el dia 20, el president de la Reserva Federal dels EUA (Fed), Jerome Powell, va sostenir que «l'economia europea s'ha afeblit de manera considerable, igual que la Xina».
Les prediccions de l'FMI, OCDE, BCE i Banc Mundial són pitjors per a Europa que per a altres economies avançades, encara que cap de tals institucions consideri probable una recessió. I totes han anat empitjorant els seus pronòstics a mesura que avança l'exercici, encara que també ho hagin fet per a l'economia global, inclosos els EUA. Des dels bancs centrals com el Banc del Japó, el BCE i la Fed als instituts econòmics alemanys IFO, DIW, IFW, IWH i RWI, passant per la consultora IHS Markit (que elabora l'índex PMI dels gestors de compres) i pels gestors d'inversió consultats per Bank of America Merrill Lynch, i un altre punt molts economistes, com Nouriel Roubini i uns altres, han estat coincidents en els últims tres mesos a apuntar com a causes principals de la deterioració de l'entorn econòmic a les polítiques macroeconòmiques dels EUA, el proteccionisme i les consegüents tensions comercials, l'anunciada marxa del Regne Unit de la Unió Europea (i l'absència de certeses de quan i com es materialitzarà), les incerteses geopolítiques i l'afebliment de l'economia xinesa.
Tots aquests factors influeixen en gran manera a Europa. La fractura de la UE amb la sortida -no se sap encara si pactada o abrupta- del Regne Unit (la tercera economia del club, equivalent al 13,3% del PIB de la Unió, i amb la qual es ja s'estan contraient les vendes de la resta dels socis) és un problema eminentment europeu (tot i que tingui repercussions globals), com ho són les incògnites sobre l'estabilitat política interna davant l'ascens dels extremismes en portes d'unes eleccions al europarlamento i el seu eventual efecte sobre la inacabada construcció europea.
Els factors més generals, com l'alça de proteccionisme, la pèrdua de puixança del comerç internacional, la desacceleració de la Xina i les guerres aranzelàries, també estan erosionant més a la UE que a altres potències pel major grau d'obertura a l'exterior de l'economia europea i la seva dependència per això de les exportacions, com va explicar el Banc d'Espanya.
Els EUA, principal promotor del proteccionisme, sofreixen en menor mesura (almenys en el curt termini) les conseqüències d'aquesta deriva i del consegüent alentiment global perquè es tracta d'una economia molt focalitzada en la demanda interna (dos terços del PIB) i amb forts dèficits externs (ara en rècord), mentre que l'eurozona té superàvit comercial amb la resta del món (la UE el va tenir també fins a 2017) i és per això més vulnerable al refredament global i a la disminució del comerç internacional.
Com va escriure Daniel Gros a l'agost de l'any passat, l'exportació de béns (sense comptar serveis) representa menys del 10% de l'economia estatunidenca enfront del 25% que suposa en molts països europeus i a més del 50% en el cas d'Alemanya, que és el tercer major exportador mundial en termes absoluts i, després de la Xina, el de major saldo exterior favorable. «La plena ocupació que s'ha vist en anys recents es va aconseguir amb grans dèficits fiscals (com els EUA i el Japó) o amb grans superàvits comercials (com a Alemanya)», van assenyalar no fa molt en un treball conjunt Lawrence Summers i Lukasz Rachel.
La caiguda de les comandes industrials a Alemanya (el segon mercat de les quals és la Xina) en els últims quatre mesos -el major descens des de gener de 2007, segons acaba de dir l'oficina federal alemanya d'estadística- està suposant les primeres destruccions d'ocupació en el sector manufacturer germà des de fa tres anys. I, com a «locomotora» continental (Alemanya és una gran compradora de béns i serveis a altres països de l'àrea), les vicissituds teutones es traslladen al conjunt de la zona i frenen el seu desenvolupament.
El Brexit, els aranzels de Trump, l'escalada proteccionista i la feblesa xinesa (per la guerra comercial i pels seus propis designis, cas del relleu en el seu patró de creixement) estan perjudicant les exportacions europees i tots aquests factors, juntament amb els riscos polítics (interns i globals), estan danyant les expectatives i, en conseqüència, la inversió, la qual cosa no només incideix en el PIB i en l'ocupació, sinó també en el potencial de creixement i en la productivitat de l'àrea.
Com en el 2016
El bo alemany a deu anys (un actiu considerat segur i al qual acudeixen els inversors en temps de turbulència per a protegir-se) va entrar en taxa negativa el 22 de març, la qual cosa no ocorria des d'octubre de 2016. Aquest divendres havia tornat a remuntar fins al 0%, però en els seus terminis més curts el deute alemany (i a conseqüència de l'augment de la demanda) no només no remunera a l'inversor sinó que aquest ha de pagar per finançar a l'estat alemany. Que en el mercat de bons es revisqui el que va ocórrer en 2016 no és fortuït. Llavors l'Organització Mundial de Comerç (OMC) va alertar d'una frenada en els intercanvis globals a causa de les tensions proteccionistes, es va produir el triomf del Brexit en el referèndum del 23 de juny, al setembre Marine Le Pen va prometre una altra consulta per treure a França de la UE si guanyava les eleccions, Donald Trump va vèncer en les dels EUA al novembre amb amenaces aranzelàries i un discurs antieuropeista, els moviments extremistes van proliferar i es van enfortir a la UE -a l'extrem que la Fundació de l'Espanyol Urgent (Fundeu) va declarar el vocable «populisme» com la paraula de l'any- i la Xina va pertorbar l'economia mundial amb un creixement inferior al 7%, el seu Govern va interrompre les reformes per apuntalar el creixement i el país va patir sortida de capitals i caiguda de reserves.
Hi ha qui creu -cas de Nathaniel Karp, de BBVA Research- que ara la situació és diferent perquè el cicle està molt més avançat (i més pròxim per això a la correcció) i perquè el deute és superior i perquè també ho és el risc contret pel sector financer no bancari. No obstant això, llavors hi havia perill de deflació, que ara està llunyà tot i que no s'hagi reconquerit l'objectiu inflacionari del 2%. La comparativa amb 2016 té dues lectures antagòniques possibles. La pessimista és que l'FMI preveu per a l'eurozona un creixement per a aquest any del 1,6%, una dècima pitjor que el que va tenir llavors l'àrea. L'optimista és que, després del sot de 2016, va ser possible un creixement del 2,4% el 2017.
Altres causes
En la lentificació europea poden estar influint altres causes de més llarg recorregut. Una possible és la diferent tipologia de la indústria continental (molt més apegada als sectors tradicionals) respecte a la puixança de les noves tecnologies als EUA. El «rànquing» mundial d'empreses per capitalització l'encapçalen companyies de l'era digital, l'hegemonia estatunidenca és manifesta entre els 20 majors grups globals i la major corporació europea (l'alimentària Nestlé) no apareix fins al lloc 14è. Els grans instituts econòmics germans acaben d'alertar en el seu informe de primavera que Alemanya, la gran potència industrial europea, no s'està incorporant amb promptitud a la nova era de la digitalització i la intel·ligència artificial.
Els escassos avanços en productivitat malgrat la revolució tecnològica és un fenomen general, però particularment acusat a Europa, com va recordar aquests dies l'analista Juan Ignacio Crespo, la qual cosa pot guardar relació tant amb el diletant acostament continental als nous desafiaments tecnològics com a altres factors que també llastren l'emprenedoria, la innovació i la puixança econòmiques. Entre ells, el més evident és l'acusat envelliment demogràfic europeu, el segon major del món després del Japó, segons Eurostat. Això, al costat de la baixa inflació i l'alentiment econòmic malgrat els tipus d'interès en el 0%, ha originat una onada d'articles que especulen amb el risc de «niponització» d'Europa: un creixement mediocre durant massa temps i dependent crònic d'uns tipus d'interès insòlitament baixos, la perpetuació del qual pot danyar ressorts vitals per al creixement i incubar desequilibris de molt dolorosa correcció i amb capacitat de causar més mal que bé.
Tot es produeix a més enmig d'un experiment inacabat. Mentre la UE és l'única potència del món en trànsit de fragmentar-se (almenys amb la sortida de Regne Unit), l'eurozona continua sent (malgrat els avanços realitzats des de 2010) una àrea monetària imperfecta i incompleta, que no s'ha dotat de totes les institucions que la blindin en cas d'impactes adversos com els de 2008 a 2012, que persisteix amb un pressupost central ínfim (1% del PIB en el cas de la UE i a l'espera del de mínims que s'ha promès per a la Unió Monetària en 2021), i que segueix sense aconseguir la plena unió fiscal, financera i de capitals, i sense dotar-se d'eficaços sistemes de reequilibri mentre la bretxa econòmica entre el Nord i el Sud, lluny d'haver-se estret, continua engrandint-se, com va documentar aquest divendres un informe del centre de pensament Bruegel, amb seu a Brussel·les. I les pulsions nacionalistes i antieuropeistes amenacen amb frustrar l'aspiració d'una integració plena que pogués corregir aquestes divergències creixents.
Aquesta tasca incompleta llastra els avanços, és font de vulnerabilitats que posen en guàrdia als inversors al menor símptoma de dificultats i aguditzen la dependència financera empresarial de la banca del seu país, que al seu torn ho està de la solvència estatal i aquesta de la dels bancs per la fragmentació del mercat bancari europeu i per l'escàs desenvolupament dels mercats de capitals. «La zona euro és com una casa sense teulada: està bé per viure sempre que no plogui», va dir fa un any Zach Pandl, economista del banc d'inversió estatunidenca Goldman Sachs.
