es discrepàncies més cridaneres les han protagonitzat l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato -al qual la fiscalia anticorrupció atribueix un delicte d'estafa als inversors i demana per a ell cinc anys de presó-, el seu llavors cap de gabinet, Luis Maldonado, l'exministre d'Economia Luis de Guindos, i l'expresident del BBVA, Francisco González.

En la seva declaració al gener, l'expresident de Bankia va assegurar que la seva dimissió al capdavant de l'entitat, al maig de 2012, «va ser total responsabilitat de Luis de Guindos», mitjançant una «conspiració» orquestrada pel Govern en col·laboració amb els principals competidors del banc, fonamentalment l'expresident del BBVA Francisco González. Al març, i en la seva declaració com a testimoni realitzada per videoconferència des de Frankfurt, De Guindos va refutar aquesta versió i va relatar que va haver-hi una reunió en el seu despatx un dia abans que Rato renunciés al seu càrrec, a la qual van assistir tres competidors -els presidents del Santander, BBVA i CaixaBank-, però va negar que s'hagués parlat de la dimissió.

Després de De Guindos va declarar, també com a testimoni, l'expresident del BBVA, Francisco González, que així mateix va contradir la versió de l'actual vicepresident del Banc Central Europeu (BCE), i va assegurar que ell mateix va demanar personalment a Rato que dimitís. Per si això fos poc, De Guindos va negar davant el tribunal que l'Executiu hagués pressionat en 2012 al Fons Monetari Internacional (FMI) per a avançar les conclusions d'un informe sobre la banca espanyola molt crític amb la situació de Bankia. Pocs dies després, la defensa de Rato presentava un escrit de 2016 realitzat per l'Oficina d'Avaluació Independent, organisme dependent de l'FMI, en el qual s'explica que la publicació del document de 2012 «va ser controvertida però justificada per les circumstàncies, i el 25 d'abril d'aquest any, a requeriment del Govern», l'FMI va publicar les seves conclusions preliminars.

A aquestes discrepàncies cal afegir la mala memòria del que fora cap de gabinet de Rato, Luis Maldonado, que en fase d'instrucció va insistir que no va tenir interlocució directa amb el Ministeri d'Economia en els mesos previs al cessament de Rato, la qual cosa contradiu el declarat llavors per De Guindos.

L'exministre va relatar que en les setmanes prèvies al 4 de maig de 2012, només tres dies abans de la dimissió de Rato, va haver-hi diversos contactes entre el sotssecretari d'Economia, Miguel Temboury, i el llavors director general de Política Econòmica, Antonio Carrascosa, amb el conseller delegat de Bankia, Francisco Verdú, amb Maldonado, i amb el secretari del consell, Miguel Crespo.

Ja durant el judici, Maldonado va admetre que no recordava pràcticament res de l'ocorregut en aquells anys, però la seva mala memòria es va dissipar de cop i va recordar una trobada del 3 de maig de 2012, a penes quatre dies abans de la dimissió de Rato, del qual aquest li va avisar a la nit perquè «estigués d'hora en la seu del Ministeri d'Economia». Cas a part és el de l'inspector del Banc d'Espanya destacat en Bankia José Antonio Casaus, responsable de la inspecció del Grup i autor en els mesos previs a la sortida a bossa, al juliol de 2011, de correus electrònics molt crítics amb la situació del banc i amb la gestió dels seus administradors.

Encara que davant la secció quarta de la Sala penal de l'Audiència Nacional va ratificar que el 2011 el grup BFA-Bankia era inviable i sense ajudes s'hagués asfixiat per falta de liquiditat, va matisar en part el seu diagnòstic i va assenyalar que potser es ·va extralimitar» amb el seu treball, que «deu ser analitzar i mai prescriure, encara que va ser per a evitar el desastre». Casaus va detallar als seus superiors que faltaven milers de milions d'euros de sanejaments, però finalment va accedir a afegir en el seu informe un paràgraf que deia que eren suficients, un «error producte de la falta de coratge·, que davant la mateixa sala va negar que hagués estat per pressions dels seus superiors.

El testimoniatge de Casaus no va estar exempt d'algun frec durant algunes sessions amb la presidenta de la Sala, Ángela Murillo, que davant els titubejos de l'inspector durant la seva declaració davant el tribunal i li va recordar que «com a testimoni ha de respondre de fets, no d'hipòtesis o suposicions».