Perquè era un dels països més bancaritzats del món i perquè l'excessiva exposició al sector immobiliari en els anys de la bombolla corcà els balanços de les entitats, singularment els de les caixes d'estalvis, Espanya s'ha convertit en el país europeu, d'entre els més grans, que ha realitzat un ajust més profund en el seu sistema financer, mesurat en termes percentuals.

Les dades són eloqüents i figuren en un estudi elaborat per Ángel Berges, Federica troiana i Fernando Rojas, d'Analistes Financers Internacionals (AFI), per a l'últim número de Quaderns d'Informació Econòmica que publica Funcas. El nombre d'empleats de banca a Espanya s'ha reduït en la dècada compresa entre 2007, quan comença la crisi, i 2017 en un 31,6%, deu vegades menys que a França, on ha baixat un 3,1%, i també molt superior al 8,1% d'Alemanya o el 12,8% d'Itàlia. En oficines passa una cosa semblant: un 38% a Espanya per un 2,9% a França, un 17,6% a Alemanya i un 19,4% a Itàlia. Això vol dir que Espanya, que ha tancat gairebé 10.500 oficines, tenia en 2007 tantes o més sucursals que els altres tres països, els tres molt més poblats, encara que només França superior en grandària.

L'informe detalla tres fases en l'ajust bancari espanyol. Una primera entre 2009 i 2012 de ritme de tancaments «molt lent» perquè les fusions de caixes «tenien escasses redundàncies». En la segona, corresponent a 2012 i 2013, s'accelera la reestructuració sobretot per les exigències a les entitats nacionalitzades. La tercera «s'inicia el 2015 i està molt lluny d'acabar» pel canvi de model de negoci en el sector pels tipus «ultrarreduïts» i el canvi tecnològic cap a la banca digital.

Els autors expliquen que l'ajust era necessari per millorar la productivitat en un context de fort descens del volum de negoci, definit aquest com la suma de la inversió creditícia i els recursos de clients, tant dipòsits com fons d'inversió, plans de pensions o assegurances. La reducció creditícia ha estat «més intensa» pel desapalancament del sector privat, que no ha conclòs. «En la mesura que els ajustos d'oficines i empleats han estat més intensos que el descens registrat en el volum de negoci això ha permès millorar substancialment la productivitat, tant per empleat com per oficina», afirmen els autors, que, tot i això, afegeixen que una productivitat basada només en el volum de negoci «seria totalment errònia» perquè també s'ha produït «una intensa caiguda en la rendibilitat del mateix». I és que l'aportació més gran de les comissions, sobretot en operacions fora de balanç, «no ha estat suficient per compensar el fort descens del marge d'intermediació» pels tipus en negatiu.

En conseqüència, la productivitat «amb prou feines ha millorat quan es mesura en termes de marge per empleat o oficina». Es tracta d'«un estancament» paral·lel a un increment en les despeses unitàries, la «resultant agregada és un clar deteriorament de l'eficiència», encara que «menys que en els grans països».

L'informe detalla que hi ha dos factors que expliquen la dicotomia entre ajust de capacitat i reducció de despeses. Els costos laborals han crescut un 10% en el període, el mateix que la inflació acumulada, i això es deu al fet que la retallada laboral s'ha centrat molt més en les oficines que en els serveis centrals, on els costos eren més grans, i a la «meritació i tractament comptable dels costos associats» als acomiadaments i, en particular, a les indemnitzacions pactades en ERO i prejubilacions, «que dilaten la materialització de l'estalvi en costos laborals». L'altre són les despeses associades al nou model de negoci bolcat en el digital.