Què li ha donat l’hoquei?

L’hoquei m’ha regalat persones, moments i sobretot valors, m’ha donat l’oportunitat de formar-me amb una sèrie de valors que m’han ajudat, tant com a jugadora com a persona. No tindré mai suficients paraules per agrair a l’esport i sobretot a l’hoquei el regal que m’ha fet. He estat una privilegiada.

Afalaga que fos considerada la millor portera del món?

No m’he considerat mai la millor portera del món, penso que la clau de tot ha estat sempre l’equip. La suma de les persones que formen un equip és la clau per assolir qualsevol objectiu i, quan això passa i estàs envoltada de companyes com les que he tingut la sort de tenir jo, tot és molt més fàcil. He tingut la gran sort d’estar en un club fantàstic, el Voltregà, i envoltada de companyes que no només eren grans jugadores, sinó que també eren grans persones.

A què va renunciar per poder tenir un palmarès tan important en l'hoquei?

La veritat és que quan estàs immersa en aquest ritme, no t’adones del munt de coses a les quals renuncies perquè fas allò que veritablement t’agrada i t’apassiona. A mesura que passa el temps, i pel fet d’haver de compaginar tantes coses, és quan vas agafant consciència de la dificultat que tens per trobar moments per a una mateixa i sobretot per a aquells que més estimes.

Què falta per visualitzar encara més el paper de la dona en l'esport d'elit?

Si bé és cert que hem avançat, queda molt camí per recórrer. Si ens fixem en el dia a dia ens inunden les notícies sobre esports i en la majoria no hi apareix mai el femení. Penso que falta acabar d’apostar per l’esport femení des dels clubs, passant per les federacions i evidentment per part dels mitjans de comunicació. Hi ha un munt d’esportistes que fan les coses molt ben fetes i tot sovint passen completament desapercebudes.

Li costava compaginar la feina de mestra amb l'esport?

Quan comences a treballar és quan t’adones que és molt complicat compaginar les dues coses. Si bé és cert que l’escola on treballo sempre em va posar facilitats per poder gestionar les dues qüestions, en l’àmbit personal va ser complicat. Molts dies sorties de l’escola i t’esperaven dues hores d’entrenament, i aquesta situació es repetia tres o quatre cops a la setmana. Si bé al principi ho vas compaginant, arriba un punt que no pots fer les dues coses ben fetes i en aquell moment va ser quan vaig haver de triar.

Quin ha sigut el gol de la seva vida?

Ostres, la veritat és que penso que he estat una afortunada de poder viure una experiència com la que m’ha regalat l’esport i en especial, l’hoquei. He tingut la sort de conèixer gent fantàstica, viure moments i experiències úniques i inigualables. No m’imagino què hagués estat la meva vida sense una etapa com aquesta; per tant, diria que el meu gol ha estat poder decidir quan i com posar punt i final a tota aquesta etapa. No va ser fàcil, però poder triar quan vols acabar i com ho vols fer és un privilegi que a poc a poc vaig valorant.