És un dels majors experts en energia a Espanya, tant des del punt de vista de la gestió pel seu pas per la Secretaria d'Estat per al sector, com de la part més pràctica després de portar les regnes de Red Eléctrica de España (REE). Va participar en la comissió d'experts que va formar l'anterior Govern sobre la transició energètica i està convençut que el canvi de paradigma en l'energia portarà moltes oportunitats.

La transició energètica i sobretot la velocitat que li vol imprimir el Govern agrada a tothom.

És un procés imparable i no solament per la voluntat política de lluitar contra el canvi climàtic, sinó perquè de fons hi ha un canvi tecnològic que ha obert vies molt potents per a fer una part molt rellevant d'aquesta transició. Fa deu anys, les renovables costaven sis, vuit o deu vegades el que costava l'energia tèrmica a la qual substituïen. Avui dia, la fotovoltaica, per exemple, produeix en un país com Espanya més barat que el cost variable de la tèrmica. Si afegim les millores en les bateries, la digitalització, les xarxes intel·ligents... Hi ha tantes tecnologies que estan treballant per a canviar el nostre entorn energètic que qui no ho entengui corre el risc de no aprofitar les oportunitats que es presenten.

Quines?

Per una vegada a Espanya estem en millor posició relativa que la majoria dels països de l'entorn. En les tecnologies que es revelen com les més competitives, que són l'eòlica i la fotovoltaica, estem millor dotats de majors recursos que la mitjana. En segon lloc, som un país molt més depenent dels combustibles fòssils importats que la mitjana. I dins d'Europa som dels països més afectats pel canvi climàtic. Tenim també una oportunitat perquè en moltes d'aquestes tecnologies no estem per darrere dels nostres socis europeus. Estem per tant en condicions de desenvolupar una estratègia d'industrialització que acompanyi a uns objectius ambiciosos, i tenen sentit que aquests ho siguin perquè, per una vegada, ens col·locaran en una posició relativa millor que la dels nostres socis europeus en matèria energètica. Però, encara que la tecnologia i els recursos juguen a favor nostre, açò no vol dir que es justifiqui ni qualsevol decisió ni qualsevol senda. Cal cercar la més adequada.

És adequada la senda triada pel Govern, amb objectius de reducció d'emissions i energies renovables que excedeixen les metes de la UE?

Comparteixo que siguem ambiciosos en els objectius i pragmàtics i flexibles en la senda. Hi ha encara moltes coses que han d'anar evolucionant.

El Govern preveu que les tèrmiques de carbó no arriben més enllà de 2030, mentre hi ha països com Alemanya que les mantindran fins a 2038. Quin termini és més oportú?

La meva impressió és que l'evolució de la tecnologia, el preu de la tona de CO? i el desenvolupament de les renovables expulsaran les tèrmiques de forma natural del funcionament ordinari del sistema, sense necessitat d'una voluntat política. Ho estem veient ja i es produirà més intensament en els pròxims anys. Amb el temps aquest debat perdrà intensitat. És necessari fixar una data categòrica per al tancament? Segurament, no, però sí que és important indicar que el mix (dieta energètica) evolucionarà en una altra direcció. És un debat que pot ser important des del punt de vista territorial o social i que cal gestionar-lo, però no ha d'evitar que la gent entengui per on van les coses. Des del punt de vista social, territorial i industrial és important també veure on volem situar-nos en el nou futur.

Com fer-ho?

No recorrent només a l'estratègia defensiva de dir «ja que tinc això, per què no ho estiro al màxim». Pot tenir sentit, però si per estirar al màxim alguna cosa que està destinada a desaparèixer gastes les energies que hagueres de dedicar a aprofitar totes les oportunitats...

Quina estratègia suggereix?

És fonamental que Espanya identifiqui i es plantegi participar en les cadenes de valor del sistema energètic del futur, com l'eòlica, la fotovoltaica, les xarxes intel·ligents, de les enginyeries de sistemes o de l'emmagatzematge d'energia, un altre dels grans temes pendents.

Les planificacions energètiques de l'últim quart de segle van conduir a un deute en el sistema (dèficit tarifari) de més de 20.000 milions que seguim pagant en el rebut. Pot repetir-se la història amb la transició energètica?

Crec que no. El desenvolupament eòlic és una història d'èxit. Hem pagat un sobrepreu durant un temps, però ha permès una maduració d'una tecnologia i l'aparició un teixit empresarial rellevant i uns actors que també ho són en l'àmbit internacional. En canvi, l'experiència fotovoltaica va ser frustrant. Ens trobem en els anys 2007 i 2008 amb quatre mil megavats de potència instal·lada a un cost deu vegades més alt que l'actual, quan el lògic haguera sigut establir sistemes de control i un desplegament més pausat. Segurament va ocórrer així per mala regulació. Encara avui, en molta gent s'ha quedat la idea que açò de les renovables condueix a una bombolla, a l'especulació, als 'aprofitateguis' i a un sobrecost que acabem pagant tots. Però l'escenari ha canviat ara totalment, ja no és cert que desenvolupar renovables sigui més car que les energies a les quals substitueix. I per una vegada en l'àmbit energètic hem caigut dempeus. Per una vegada, tenim una posició relativa més favorable en els recursos energètics més competitius que s'albiren per als pròxims trenta anys. Ara hem de convertir açò en una història d'èxit, sense cometre errors com els que van conduir a la bambolla fotovoltaica. Addicionalment, hem d'atendre els problemes redistributius que aquesta transformació pugui tenir.

Quins són aquests problemes?

Encara que soc molt optimista, i crec que el balanç va ser molt positiu a mitjà i llarg termini per a Espanya, perquè crec que estem davant una palanca de desenvolupament industrial molt potent, pot haver-hi guanyadors i perdedors. Cal gestionar el procés de manera que no hi hagi perdedors.

Què passarà amb el preu de l'electricitat?

Totes les simulacions que es fan sobre el preu de l'electricitat en la segona part de la pròxima dècada indiquen que, a mesura que ens anem acostant a 2030, el nostre preu mitjà estarà per davall del preu mitjà europeu. Serà gràcies al desenvolupament de les renovables, a les energies fotovoltaica i eòlica, en les quals estem molt millor que Alemanya, Regne Unit o França. El que ara és un diferencial en sentit contrari, perquè el preu mitjà dels mercats europeus és més baix que l'espanyol, s'invertirà en l'horitzó de la pròxima dècada. El tema està en com arribem allí sense perdre teixit industrial, perquè ara tenim aquest desavantatge.