Es lloable l'esforç de les organitzacions agràries per mostrar que tot el que envolta l'agricultura és molt més que produir aliments, i que la manera de desenvolupament de l'activitat agrària té implicacions econòmiques, socials i territorials. Però és una realitat que els temes agraris amb prou feines troben ressò en l'agenda política i que cal esforçar-se perquè se'n parli.

Com a mostra, un botó. Quan es tracta el tema de la despoblació rural, que tant ressò ha tingut en els últims mesos en els mitjans de comunicació, se sol parlar dels petits pobles, dels seus problemes d'envelliment, de l'abandó que pateixen i de les dificultats d'accés als serveis. Però amb prou feines se'ls sol associar amb la realitat agrària de molts d'aquests municipis.

Poc es diu en aquests debats que moltes de les persones que viuen als municipis rurals són homes i dones que tenen o han tingut l'activitat agrària com la seva principal font d'aliment; persones que s'enfronten dia a dia amb el problema de l'escassa rendibilitat de les seves explotacions, la volatilitat dels preus agrícoles, el cost de l'energia, els efectes del canvi climàtic, les inclemències meteorològiques, les restriccions mediambientals, etc.

Alguns són joves que tenen seriosos problemes per fer realitat el relleu generacional, a causa de les dificultats per accedir a la terra i per instal·lar-se a l'agricultura i ramaderia amb projectes viables.

Són temes que, si s'observen sense el prisma sectorial, veiem que estan imbricats en els canvis que es produeixen en el conjunt de la societat, i que si es vol abordar d'una manera integral, exigeixen polítiques d'Estat.

Per exemple, l'experiència ens diu que els esmentats problemes del relleu generacional i a la instal·lació de joves no es poden abordar només amb els programes d'ajuts provinents de Brussel·les, sinó que cal tractar-los en totes les seves dimensions, mitjançant reformes jurídiques, incentius fiscals, ofertes adequades de formació professional, inversions en infraestructures...

El mateix cal dir del problema de la igualtat i de l'accés de les dones a la cotitularitat de les explotacions agràries, en el qual incideixen factors molt diversos, i que expliquen algunes de les dificultats sorgides en l'aplicació real de l'actual normativa.

La vertebració de la cadena alimentària és un altre problema, en la regulació no només intervenen els departaments d'Agricultura, sinó també els d'Economia i Comerç, a més de ser responsabilitat del mateix sector agrari articular de la manera més eficaç possible, mitjançant organitzacions cooperatives adequades, i integrar-se amb les indústries en estructures interprofessionals.

Respecte al problema dels efectes del canvi climàtic i de la transició energètica, és indubtable la necessitat d'abordar-los amb polítiques horitzontals i no sectorials, de la mateixa manera que ocorre amb el repte de la digitalització en el sector agrari (agricultura de precisió) o amb els problemes de desenvolupament i cohesió dels territoris (que requereixen una bona interacció rural-urbana i de la implicació de diferents àrees de les polítiques públiques).

I què dir de temes tan aparentment sectorials com els relatius a les fitopatologies (pensem en la verticilosi o en la Xylella fastidiosa de l'olivera) o a les epizoòties, que només poden abordar-se amb grans programes, que combinin la investigació (bàsica i aplicada) i la transferència tecnològica i de coneixement. Els canvis en els hàbits alimentaris i les noves demandes de la població en matèria de salut i nutrició i sostenibilitat, així com la creixent consciència ecològica, són temes que afecten la producció d'aliments i condicionen l'activitat agrària, alhora que obren noves oportunitats (circuits curts, agroecologia...).

En tots els casos esmentats, que són només una petita mostra de molts altres que podrien anomenar-se en relació amb l'activitat agrícola i ramadera, és evident la necessitat de tractar-los com a temes d'interès general, liderats pel Ministeri d'Agricultura, però integrats en accions més àmplies de govern.

Per aquest motiu els temes agraris (en el seu component productiu, territorial i mediambiental) han de formar part de l'agenda política i ser temes a incloure en les actuals negociacions per a la constitució dels futurs governs.

I, més encara, tenint en compte que, en el nou escenari de la PAC 2021-2027, els governs dels Estats membres disposaran d'ampli marge de maniobra per a l'elaboració dels seus «plans estratègics nacionals», donant així per finalitzada l'etapa en què els governs es limitaven a gestionar els fons que venien de Brussel·les. Aquests «plans» ofereixen ara als governs nacionals un menú a la carta de mesures del primer i segon pilar de la PAC per confeccionar, d'acord amb les preferències comunitàries, una política agrària pròpia, ajustada a les necessitats de cada país.

Amb els «plans estratègics» retorna la política agrària al centre de l'agenda política nacional, i també al centre de les agendes regionals, ja que el contingut d'aquests plans ha de ser el resultat de les demandes sorgides des de cada comunitat autònoma.

És, sens dubte, un canvi important de l'escenari en el qual s'ha desenvolupat des de l'entrada d'Espanya a la UE les accions dels poders públics en matèria d'agricultura en les seves diverses escales territorials.

És per això que hem de parlar tots d'agricultura, i no només els agricultors, ja que és un assumpte d'interès general. En això està en joc el nostre model de consum, però també el model de desenvolupament territorial a què aspirem i la forma de relacionar-nos amb el medi ambient. En definitiva, parlar d'agricultura és parlar del país que volem per al nostre futur.