urant el passat mes de juliol he visitat gran part de la zona Centre-Sud de la Mediterrània, he pogut observar la seva flora i fauna, de manera especial la microfauna, si no desconeguda, sí semiabandonada especialment a les zones marginals. En alguns moments pensava: llàstima que gran part o totes aquestes llavors es perdin. Aquest problema, que importa a la societat internacional, es tracta de la biodiversitat. La biodiversitat és un concepte encunyat el 1986, a la conferència convocada a Washington, el National Forum on Biodiversity, per Walter G. Rosen. Seria dos anys més tard, Edward O. Wilson qui editaria les actes d'aquesta reunió sota el rètol de Biodiversity. No obstant això, va ser a la cimera de la Terra de Rio de Janeiro el 1992, celebrada per l'ONU, quan es va reconèixer la necessitat de preservar la biodiversitat i quan es van establir els criteris i directrius orientats a aquesta finalitat, que serien redactats en el Conveni internacional sobre la diversitat biològica aprovat a Nairobi el 22 de maig de 1994. Aquest conveni és el primer acord global per abordar la problemàtica de la diversitat biològica, i la seva conservació atén a l'ús sostenible dels recursos genètics, espècies i ecosistemes, i la participació justa i equitativa dels beneficis resultants de la utilització d'aquests recursos.

Així doncs, la biodiversitat vegetal s'ubica com a una branca de la biodiversitat general i es pot definir com la varietat de vida vegetal en el món, o en un hàbitat particular, el nivell elevat se sol considerar important i desitjable. En aquest context, en l'agricultura moderna predomina el cultiu de poques varietats, que es caracteritzen per ser molt productives i homogènies. Això suposa la pèrdua de la variabilitat genètica, també coneguda com a erosió genètica, que obeeix a diverses causes. Entre elles cal destacar l'abandó del cultiu de les varietats locals, que els nous conreessis derivin de materials ja millorats, és a dir, que no es busqui en les varietats locals gens d'interès per a la millora de varietats comercials. En altres paraules, que les varietats locals, menys productives, tot just s'utilitzin en els programes de millora. També el propi procés de domesticació, que pot causar el que es coneix com a colls d'ampolla, la qual cosa ha estat comú en cultius de domesticació recents com el del kiwi o el cafè.

Les conseqüències d'aquesta erosió genètica són la disminució de la capacitat de resposta a la selecció per la pèrdua de variabilitat i l'augment del risc d'aparició de noves malalties en el cultiu, la qual cosa pot tenir resultats dramàtics per a l'ésser humà com és el cas de la fam irlandesa de mitjans del segle XIX. A més, suposa una pèrdua de material per afrontar nous objectius en futurs projectes que poden ser d'interès per a l'agricultura.

De tot això s'entén que aquests recursos fitogenètics s'hagin de conservar. Això es pot fer in situ o ex situ. Per in situ s'entén preservar la variabilitat en el seu hàbitat natural, i el que se sol fer és conservar els progenitors silvestres de les plantes cultivades. Això és important en el cas d'obtenir resistències, ja que permet que hi hagi coevolució amb el patogen, cosa que no s'aconseguiria amb un banc de germoplasma.

El mètode ex situ són els bancs de germoplasma, la finalitat és l'emmagatzematge i conservació de múltiples genotips dels diferents cultius, la procedència serà diversa, en un espai reduït. En ells no només es porta a terme la recollida de material vegetal, a més de proporcionar informació del lloc d'origen, sinó que també són fonts de conservació, ja que en ells es fan duplicats de cada mostra, que són enviats a un altre banc. Aquesta és una manera de reduir el risc de pèrdua per diverses causes com podria ser la mateixa guerra, tal és el cas del banc de germoplasma a Alepo, Síria. A Espanya, és el Centre de recursos fitogenètics (CRF) d'Alcalá d'Henares, el banc base de germoplasma que rep tots els duplicats de la resta de bancs i l'objectiu és el manteniment d'aquests duplicats de seguretat de totes les col·leccions espanyoles que es conserven per llavors. A més, actualment s'està enviant un triplicat al banc de Svalbard, a Noruega.

L'ideal és conservar llavors ortodoxes, que són les llavors de cultius que es poden mantenir en bones condicions amb un grau de dessecació gran (6% d'humitat i -18 ° C). Es poden conservar també llavors recalcitrants les quals no resisteixen tanta dessecació per humitat o temperatura baixes i no podran regenerar-se.

Cal valorar, a més, que en els bancs de germoplasma es té un problema que no es dóna amb la conservació in situ i és que es pot donar erosió genètica. A més, hi ha un límit d'espai, i això exigeix avaluar la capacitat de germinació dels lots de llavors, de manera que si baixa el 85% de viabilitat, és necessari el seu rejoveniment.

L'última gran activitat dels bancs és realitzar la caracterització del material (morfologia, bioquímica, fisiologia, citologia). Hi ha descriptors oficials per a cada cultiu de tots aquells caràcters que siguin importants i/o útils per a aquest; si bé cada vegada s'està estenent més la caracterització molecular.

Així, l'enfocament que s'orienta des de l'àmbit científic per a la preservació de la biodiversitat vegetal no se situa tant en el marc del col·leccionisme, de conservar perquè sí, sinó que està orientat des d'una perspectiva pragmàtica. La seva fi és el de no experimentar la pèrdua d'oportunitats presents i futures en els projectes de millora que tanta rellevància tenen, no només en la indústria alimentària amb l'augment del rendiment i de la qualitat dels aliments, sinó també en altres com la indústria tèxtil, la producció de paper, de plàstics i de biocombustibles entre d'altres, i també per a reptes com el són el canvi climàtic i les malalties emergents aparellades a aquest.