tilitzant l'òptica econòmica tradicional, ja hem superat els nivells d'activitat econòmica de la crisi del 2008, és a dir després de deu anys, en termes de còmput de PIB, hem assolit la mateixa producció. No obstant això, la realitat econòmica agregada, a escala macroeconòmica, on es pot concloure des de fa anys que hem superat la crisi i que les expectatives econòmiques són relativament favorables, amb un creixement del PIB considerable, superior al 2%, creació d'ocupació també rellevant, el que permet reduir progressivament la taxa d'atur, que el 2019 pot situar-se de l'entorn de l'11% a Catalunya, molt allunya dels registres superiors al 20% durant els pitjors episodis de la recessió.

Derivat d'aquest escenari macroeconòmic, la pregunta que es fa el ciutadà de carrer és per què tenim una percepció tan distant respecte a l'anàlisi econòmic agregat? Per què els polítics parlen positivament de les xifres econòmiques? Per què les perspectives econòmiques a nivell de grans empreses són positives? I ens espantem de les magnituds dels beneficis empresarials. Mentre que, particularment la percepció és que el nostre nivell de vida ha empitjorat, vivíem en un món més incert, amb més inseguretat, especialment laboral.

Per tant, són compatibles les afirmacions des d'un punt de vista macroeconòmic on l'evolució de l'economia és positiva, s'han superat els nivells d'activitat econòmica previs a la crisi i les expectatives són favorables, amb les percepcions individuals que el nivell de vida actual és pitjor del d'abans de la crisi, i fins i tot, en el pitjor dels casos on la percepció que les generacions dels nostres fills tenen un escenari econòmic més desfavorable i un nivell de vida inferior al que hem gaudit la generació anterior.

En suma, a què es deu que podem contrastar afirmacions i percepcions antagòniques respecte a l'evolució econòmica del país? La resposta a aquesta pregunta recau principalment en què probablement el principal indicador econòmic, com és el PIB, no és el que reflecteix millor el nivell de vida d'un país, i per això cada cop prenen més força indicadors de desigualtat o benestar econòmic, com són l'Índex de Gini de desigualtat o l'índex de desenvolupament humà (IDH) que sintetitza indicadors de salut, educació i renda prenen major importància en l'actualitat en l'anàlisi econòmica.

Aquests indicadors que analitzen no només l'evolució econòmica, sinó que interpreta indicadors de desigualtat en termes de repartició de renda, i de benestar com accés a educació i nivell de salut, esperança de vida, combinats amb indicadors econòmics, com la renda per càpita, ens permeten identificar millor el nivell de vida dels ciutadans d'un país i comparar-ho entre països. El principal problema d'aquest tipus d'indicadors és que la seva periodicitat és molt prolongada en el temps, pel que no ens permet tenir una capacitat d'anàlisi a temps real, com els indicadors econòmics tradicionals.

No obstant això, ja des de la Unió Europea els indicadors de desigualtat són rellevants, així com promoure la millora de l'impacte mediambiental, alhora com economies com Nova Zelanda ha aprovat uns pressuposts de benestar, que té com a objectius millorar la salut mental, reduir la pobresa infantil, reduir els indicadors de desigualtat i transitar cap a una economia mediambientalment sostenible.

Estem davant d'un escenari on els indicadors econòmics tradicionals, com el PIB entre altres, no reflecteixen totes les preocupacions de les persones, on cada cop més estem preocupats per la desigualtat entre classes socials, la desigualtat de gènere, o la sostenibilitat del medi ambient, on probablement bona part de les polítiques econòmiques actuals no estan orientades a satisfer aquestes noves preocupacions, i segueixen orientades a impulsar el creixement de l'activitat econòmica.

En conseqüència, el principal repte actual de la societat és poder portar a terme polítiques que afrontin les preocupacions sobre desigualtat, benestar social i medi ambient, on el creixement econòmic no sigui el factor determinant. Aquest repte hauria de ser compartit per tots els agents de la societat, i en l'actualitat només algunes iniciatives privades mostren la preocupació sobre aquests aspectes, si bé cada cop som tots més conscients del gran repte que afrontem.