10 de agost de 2019
10.08.2019

Immediatesa i canvi: dues perspectives de present

10.08.2019 | 00:28

Fa un dies que he decidit aparcar Twitter temporalment. Reconec que he arribat a un punt de saturació. En pocs espais es respira tanta crispació com en aquest, on l'anonimat i la distància són una fantàstica trinxera des d'on llençar retrets i exabruptes. Tan se val que es parli de la planificació del Girona FC per la propera temporada, del Procés o de la reproducció de la balena blava. En tots els casos partidaris i detractors s'increparan i faltaran al respecte fins l'extenuació en un cursa per veure qui és el que deixa anar la millor ocurrència per satisfacció dels seus incondicionals.

No és aquest un problema únicament de Twitter –de fet, també he pres certa distància amb la resta de xarxes en les que acostumo a ser més o menys actiu–, penso que és un problema generalitzat a les xarxes socials. Malgrat tot això, em considero un fervent admirador de les xarxes, doncs les utilitzo per informar-me, per formar-me, per evadir-me, per reivindicar-me, per comunicar-me. La clau està en què aquestes presenten diferents perspectives que, ben o mal gestionades, el seu resultat pot ser extraordinàriament diferent: la immediatesa i el canvi.

Les xarxes tenen la virtut d'acostar-nos la informació en temps real. La distància ha deixat de ser un factor limitant i la multicanalitat trenca totes les barreres existents. Ens arriben les notícies internacionals amb la mateixa velocitat que les locals i algunes enquestes ja parlen que més del 60% de la població de l'Estat s'informa a través de xarxes. La immediatesa, però, té el seu costat fosc: sovint la informació és tanta que no arribem a digerir-la, la necessitat de ser el primer en donar la notícia fa que les fonts no siguin contrastades –prima la velocitat per damunt de la confiabilitat, que ha quedat relegada a un segon terme– i la gratificació instantània s'ha convertit en un vector director de la conducta a les xarxes. Aconseguir seguidors, likes, visualitzacions, ser tendència per un moment, ser influents. Popularitat? Fama? La immediatesa s'ha convertit en l'objectiu, no en el mitjà.

La pressió per la immediatesa també ha arribat a l'àmbit empresarial, però no com a objectiu en sí mateix, sinó com un mitjà per aconseguir una més gran i millor capacitat de resposta. Dades de productivitats, ventes i marges en temps real, la connexió online entre filials, l'accés a totes aquestes dades des de dispositius mòbils, etc., ens ajuden a afrontar una demanda originada per clients i competidors també cada cop més exigents en quant a terminis. En l'era de la cultura de la immediatesa, quin client entendrà que no siguem capaços de reduir els terminis d'entrega? A quin competidor pretendrem fer front si no som capaços de reduir el time to market dels nostres nous llançaments?

Per contra, aquesta velocitat vertiginosa en les operacions ha de tenir el seu contrapunt en una visió estratègica de mig i llarg termini dels nostres projectes empresarials. En aquest àmbit no s'hi valen les presses. Calen projectes amb una mirada llarga, amb responsabilitat de cara als treballadors, l'accionariat i, si em permeteu, el país. L'èxit no és una qüestió de l'atzar i no s'aconsegueix d'un dia per l'altre, l'èxit és el resultat d'unir esforç, constància i honestedat. I malgrat això, tants i tants projectes forjats amb aquests valors han quedat pel camí.

M'atreuen les xarxes perquè ens permeten veure el canvi i perquè tenen memòria i ens permeten fer ús de l'hemeroteca (si m'ho permeteu, m'estalviaré entrar a parlar de polítics que defensen postures que amb anterioritat repudiaven contundentment). Són el gran aparador de l'era de més canvis de la història.

Nosaltres mateixos som un reflex del canvi a les xarxes. No ens expressem ara a les xarxes igual que ho fèiem anys enrere. De fet, ni tan sols ens expressem ara de la mateixa manera quan ho fem a Twitter o a Facebook que quan ho fem a Instagram, i molt menys quan ho fem a LinkedIn. Hem après també que les xarxes poden no ser segures i que som molt més prudents en l'ús i la compartició d'informació del que ho érem fa uns anys.

Les xarxes en si també són reflex del canvi perquè es reinventen constantment. Des del seu inici a l'actualitat hem passat d'utilitzar-les als ordinadors a fer-ho majoritàriament als mòbils i això ha comportat canvis en les estructures de les aplicacions. Una altra mostra del canvi és la manera com han pres protagonisme aquelles que posen el focus en la imatge i, ara mateix, en el vídeo, amb un creixement espectacular de YouTube entre els més joves. Són aquests, els més joves, els anomenats mil·lenistes –la primera generació totalment digital, globals, consumistes, emprenedors, autodidactes, sense compromís ferm per l'empresa per la qual treballin–, els que de ben segur seran els responsables de la majoria de canvis (o almenys dels més dràstics) que s'hauran de produir a les nostres empreses.

Altres canvis, però, ja han arribat. La demanda mútua de flexibilitat empresa-treballador, la possibilitat de treballar al núvol, la voluntat d'internacionalització, el focus en la reducció de costos, la filosofia del pay-per-use aniran en creixement, donant lloc a la irrupció de noves formes i entorns de treball que fomentin la productivitat, les relacions professionals i interpersonals, el sentiment de pertinença. El concepte flexible workspace (altrament conegut com coworking) també ha arribat per a les mitjanes i grans empreses, i ha arribat per quedar-se.

Comentava que he deixat de banda Twitter durant uns dies, però reconec que no serà per massa temps. Em vaig obrir el meu compte fa 10 anys perquè per primer cop em vaig sentir en la més absoluta decrepitud tecnològica: què era Twitter? Tenia tot just 30 anys i ja havia perdut el primer tren? Vaig sentir la por de l'obsolescència per primera vegada i vaig córrer a obrir-me un perfil. Aquella sensació m'ha acompanyat sempre més i m'ha fet mantenir alerta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook