«El videoclub està enfonsat: els que seguim ho fem per inèrcia, però no dona per viure». Juan Manuel Sanz és el propietari de l'Alfil, el videoclub més antic de Madrid, i resumeix així el present d'un sector que en poc més de deu anys ha estat gairebé absorbit per la pirateria i el món digital. Hi va haver un temps en el qual els videoclubs van ser els reis del lloguer de pel·lícules, líders d'un mercat domèstic que durant les dècades dels 80 i 90 encara no coneixia l'oferta de vídeo sota demanda de les plataformes digitals, però aquella època ha quedat enrere.

«Tinc el videoclub des de 1982, dos anys després que comencés el sector a Espanya. Aquí va arribar el boom i el negoci va funcionar bé fins que va arribar la pirateria», explica Sanz al local que encara manté al barri d'Alameda de Osuna, un dels quinze establiments de lloguer de pel·lícules que segueixen oberts a la capital de l'Estat.

Segons l'Associació Nacional d'Empresaris Majoristes del Sector Videogràfic, el 2005 hi havia a Espanya al voltant de 7.000 videoclubs i avui no en queden més de 300 a tot el país. «Si jo abans llogava cent pel·lícules, ara en llogo dues. La publicitat de línies ADSL va fer que la pirateria augmentés a un ritme vertiginós. Les plataformes com Netflix o HBO també venen d'aquí», lamenta.

Sanz assegura disposar d'«unes 3.000 pel·lícules en exposició», sense comptar «les altres 3.000 o 4.000» que acumula a la rebotiga, títols que lloga a 3,50 euros «a una mitjana de tres DVDs el dia, com a màxim cent al mes». Explica que aquest benefici no li dona «ni per a cerveses», però manté el negoci per la seva «passió» pel cinema i la fidelitat a un petit reducte de clients.

«Venen nostàlgics que volen veure una pel·lícula determinada i no la troben en un altre lloc. O gent que no està al cas del sector i ve a demanar consell. Els joves abans eren els millors clients, però ara ho són els més grans i els nens: el cinema infantil és el que més es lloga», reconeix.

Els videoclubs que segueixen oberts s'han vist obligats a diversificar el seu negoci i ara ofereixen altres serveis que permeten mantenir viu un sector que per si mateix ja no atreu el públic massiu. «Aquí hem posat una papereria, una llibreria... Tot això dona més diners que el cinema», explica Sanz.

El paradigma d'aquesta reconversió el trobem a Video Instant, el videoclub més antic d'Espanya -va obrir a finals de l'any 1979-, ubicat a l'Eixample de Barcelona, i un dels pocs que encara aconsegueixen viure del negoci del cinema.

El videoclub ha canviat de local i ara es diu Video Instant Café Cinema, un canvi de nom que va venir acompanyat de la incorporació d'una cafeteria i un cinema de 32 butaques per «oferir un valor afegit a l'establiment», segons explica la seva propietària, Aurora Depares. La propietària va replantejar el futur del videoclub, que compta amb més de 45.000 pel·lícules, quan li van pujar el lloguer del local de 3.000 a 10.000 euros el 2018.

Va iniciar llavors una campanya de micromecenatge per recaptar fons que fessin possible el trasllat del local al carrer Viladomat, el seu emplaçament actual, una activitat en què van participar personalitats del sector del cinema a Catalunya, com el director Juan Antonio Bayona. «Ara fem cicles de cinema, presentacions... La idea és crear una mena de club cultural que ofereixi coses que no es puguin fer des de casa», detalla Depares.

Tarifa plana

La propietària també ha incorporat una tarifa plana i per només 8,50 euros al mes els seus clients poden llogar tot el que vulguin, una iniciativa que, al costat de la cafeteria i la sala de cinema -que lloga per a festes privades a 150 euros-, li permet ser optimista malgrat reconèixer que «el sector està difícil».

Un optimisme al qual no s'apunta Sanz. «El futur del videoclub no el veig. Som quatre gats. Pot ser que sobrevisqui algun de manera simbòlica, però el sector està jubilat», sentencia.