La candidata a presidir el Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, va assegurar ahir al Parlament Europeu que la desacceleració econòmica i els desafiaments a què s'enfronta la zona euro justifiquen el manteniment dels estímuls monetaris «durant un període prolongat de temps», tot i que també va advertir que l'institut emissor no ha de perdre de vista els possibles» efectes secundaris negatius «d'aquesta estratègia».
La francesa va intervenir davant la comissió d'Afers Econòmics i Monetaris de l'Eurocambra, que més tard ha de votar si creu que és la persona adequada o no per succeir l'italià Mario Draghi a partir de l'1 de novembre.
En el seu discurs inicial, Lagarde va remarcar que «els desafiaments no han desaparegut» per a l'eurozona, perquè s'enfronta a riscos protagonitzats principalment per factors externs i la inflació «segueix sent massa baixa» i es troba «lluny de l'objectiu».
«Per tant, comparteixo l'opinió del Consell de Govern que l'elevada política acomodatícia està justificada durant un període prolongat de temps per aconseguir que la inflació arribi al famós per sota però a prop del 2%», va afirmar.
En aquest context, Lagarde va confiant a no haver de repetir durant el seu mandat la frase de Draghi el 2012 quan va garantir que faria «tot el necessari» per salvar l'euro, ja que això «significaria que altres no estan fent el que han de fer», en referència a la necessitat de completar l'arquitectura de la moneda única per fer front en millors condicions a futures crisis.
La fins ara directora gerent de l'FMI va advertir, però, que hi ha «algunes qüestions importants a l'horitzó» que el BCE ha d'abordar. La primera d'elles, va explicar, és la necessitat de tenir en compte els «efectes secundaris negatius» que pot tenir la política monetària no convencional. «Mentre seguim compromesos amb el nostre mandat d'estabilitat de preu, això requereix una supervisió contínua», va destacar.
El segon repte que va mencionar és l'entorn global de baixos tipus d'interès i inflació, que planteja «qüestions estratègiques» per a tots els bancs centrals. «Han d'entendre millor les dinàmiques de la inflació, fer balanç dels nous instruments que es van activar per contenir la crisi (...) i reflexionar sobre si els seus marcs de política monetària són prou sòlids per a futurs reptes», va afirmar.
El tercer aspecte a tenir en compte és el sorgiment de nous reptes com el canvi climàtic, l'impacte del canvi tecnològic i la fragmentació de l'ordre internacional, mentre que l'últim que va citar és l'efectivitat de la política monetària per donar suport a la solidesa del sistema financer.
Política fiscal i reforma de l'euro
Lagarde va prometre als eurodiputats que, si és nomenada finalment presidenta del Banc Central Europeu, guiarà la seva actuació sobre la base de tres principis, que són el compromís amb el mandat del BCE, l'agilitat per respondre a aquests nous reptes i la «inclusivitat» , dins de la qual ha destacat el concepte de «cooperació» amb la resta d'institucions europees.
El BCE «no opera en el buit», va expressar la francesa, per després defensar que l'efectivitat dels estímuls monetaris «pot enfortir-se a través de polítiques nacionals i europees adequades». En aquest sentit, va posar el focus en la necessitat de completar la Unió Bancària i la Unió per al mercat de Capitals amb l'objectiu de millorar l'accés al finançament i distribuir els riscos en el sector privat.
Pel que fa a les tasques pendents de la UE, la futura cap del BCE va apuntar que concloure la reforma del fons europeu de rescats (MEDE, per les sigles en anglès) i crear un instrument pressupostari de l'eurozona per a la convergència i la competitivitat són «avenços útils».No obstant això, també ha remarcat afegir una funció d'estabilització a aquest pressupost de l'eurozona, cosa a la qual s'oposen molts països de l'euro, seria "extremadament útil", "desitjable" i un "atribut necessari" per a la solidesa de la zona euro.
A nivell nacional, Lagarde ha indicat que hi ha països a l'eurozona que compten amb un espai fiscal suficient com per augmentar la despesa pública per impulsar el creixement de l'economia, mentre que altres capitals de l'euro s'haurien de centrar en tirar endavant reformes estructurals.
