El primer que convé posar sobre la taula és que la bioseguretat no és una opció, sinó una obligació. Segons l'informe que l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO), l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i l'Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) van remetre a les Nacions Unides a l'abril de 2019, se'ns avisa que la crisi per les resistències antibiòtiques generarà deu milions de morts a l'any 2050, per la qual cosa serà una de les circumstàncies més complicades a les quals haurà d'enfrontar-la pròxima generació. I un dels aspectes en què incideix aquest informe és, precisament, que l'aplicació de principis de bioseguretat pot minimitzar aquests riscos.
No obstant això, cal una mentalització més àmplia sobre la necessitat de millorar en bioseguretat, ja que estem parlant d'una paraula que ni tan sols està inclosa en el diccionari de la Reial Acadèmia, la qual cosa ens obliga a donar major visibilitat al concepte i definir-ho de manera més precisa, cosa que requerirà un esforç important, tant per part de tècnics com de ramaders i personal de les explotacions.
Partint de la dita que diu «prevenir és millor que curar», podem dir que «la bioseguretat» consisteix, bàsicament, a establir mesures que evitin l'entrada i la difusió de patògens en un espai determinat, entre les que s'han d'incloure no només estratègies i rutines, sinó també alguns elements físics o químics.
I si volem aplicar aquesta idea al cas de la ramaderia, especialment extensiva, parlar de bioseguretat suposarà establir diferències en funció del tipus d'explotació i del sistema de producció, perquè no és el mateix l'oví lleter, amb un alt grau d'intensificació, que un encebador amb cicle tancat, un encebador obert a què arriben lots d'animals de diferents orígens -amb el repte que això suposa per a la bioseguretat-, una explotació extensiva en finca tancada, amb pasturatge extern o les condicions extremes pel que fa a factors de risc com la dels ramats transhumants. Aquests es pot aplicar igualment en vaques i en porcs en pastura de glans.
En qualsevol de cas, el primer a tenir en compte a l'hora d'aplicar la bioseguretat és que no hi ha cap model a seguir. És clar que hi ha un dèficit de referències específiques, el que no treu que es pugui acudir a anàlisi i conclusions que s'hagin publicat en altres espècies, ja que hi ha aspectes molt comuns.
Entre la documentació disponible, podem citar una comunicació presentada a la SEOC de 2017 (Lavilla et al.). Una de les contribucions que més específicament ha abordat la valoració de les mesures de bioseguretat, mitjançant una enquesta en explotacions de petits remugants a Espanya. Altres fonts de referència a tenir en compte és la guia publicada per la Generalitat de Catalunya sobre pràctiques d'higiene en explotacions lleteres, i les guies de bones pràctiques d'higiene d'explotacions ramaderes publicades pel Ministeri d'Agricultura amb dades que es poden integrar en una guia que permeti unificar els aspectes de bioseguretat.
Sembla clar, per tant, que un dels grans reptes per desenvolupar la bioseguretat en ramaderia és precisament el tenir documents accessibles amb informació bàsica i específica per als diferents models de producció de petits remugants. En aquest sentit, hem de començar per demanar al Ministeri d'Agricultura que inclogui el sector dels petits remugants dins de les espècies destinatàries de millores en la bioseguretat, ja que a la seva pàgina web inclouen de manera específica només porcí, avicultura, boví, mitjans de transport i fauna silvestre. Mentrestant, la guia pràctica de bioseguretat en boví de carn és un primer document en el qual ens podem basar per treballar a l'oví de carn, perquè hi ha molts aspectes comuns. En realitat, la bioseguretat és una sèrie de principis que s'han d'adaptar i protocol·litzar a cada tipus d'explotació, i no hi haurà grans diferències, excepte en aspectes molt concrets; tot i que seria bo tenir un document específic per començar a difondre aquest tipus d'estratègies.
Si volem avançar en la bioseguretat, un altre pas important és que els tècnics i els veterinaris assumeixin que les estratègies de bioseguretat són les millors armes contra les malalties i un bon camí per garantir el benestar animal. Posteriorment, hauran de traslladar-lo a ramaders i a la resta de personal implicat, que són els que estan en primera línia i són els responsables d'aplicar la majoria de les mesures. A més, aquest missatge cal transmetre'l de forma positiva, clara i adaptada a cada situació, per al que pot resultar molt útil disposar de manuals pràctics que ajudin a formar, conscienciar i entrenar el personal.
Un bon pla de bioseguretat ha d'integrar-se en la rutina del funcionament de l'explotació, que abasti tant les infraestructures i els equips, com la preparació de personal. A més, haurà d'estar adaptat, perquè la situació de cada granja és diferent; efectiu i dinàmic, perquè es puguin anar corregint errors i adaptant-se a les noves circumstàncies; realista, sense que resulti massa estricte i arribi a desanimar els que l'han d'executar; compartit, perquè ha de ser responsabilitat de tots; protocolitzat, que fixi les rutines i actuacions a dur a terme de forma clara i ordenada.
Abans d'elaborar un programa de bioseguretat, s'haurà de fer una avaluació de riscos per personalitzar el pla i prioritzar les mesures a prendre. Una vegada que estigui definit, s'ha d'avaluar-ne el funcionament i estar sempre disposat a corregir errors. Una cosa fonamental per assegurar el seu èxit és no confondre el que és urgent amb el que és important i estar molt mentalitzat amb aquest nou concepte.
