Hi va haver un temps no gaire llunyà -o tan proper com fa només tres lustres- en què l'economia espanyola cavalcava a sobre d'un cavall desbocat. Per una pista sense obstacles. Rabent i veloç, semblava destinada a galopar en el primer lloc de la cursa. Com sabem, tot va ser un somni del qual vam anar despertant a poc a poc mentre la Gran Recessió, com una taca d'oli, s'expandia per tot el país. En aquells dies gloriosos, hi havia diners per a tot. I els polítics van tenir la idea d'establir amb els excedents un fons de reserva per a quan la Seguretat Social tingués dèficit d'ingressos per abonar les pensions. Van ser uns anys en què alguns polítics i economistes van somiar a aconseguir la plena ocupació, donada la bonança impulsada pel maó. Hi havia feina, bons salaris i, en conseqüència, importants cotitzacions. Per tant, la Seguretat Social tenia superàvit. I es va crear l'esmentat fons de reserva, també anomenat la guardiola de les pensions. En aquells dies, es va decidir convertir-lo en una mena de fons sobirà o, més pròpiament parlant, un fons de pensions com el que altres països utilitzen com a vehicles d'inversió per obtenir majors rendibilitats.

No obstant això, d'aquestes inversions, el 97,46% estava dipositat en deute espanyol i només un 2,54% en deute estranger, principalment alemany, holandès i francès. En el seu moment de major esplendor, la guardiola de les pensions va superar els 67.000 milions d'euros. Era l'any 2011. Menys d'una dècada després -en realitat, només han passat vuit anys-, aquella abundància ha quedat reduïda gairebé al no-res. En concret, a 1.500 milions, després que el passat dia 16 el Govern de Pedro Sánchez retirés d'aquest fons altres 3.598,2 milions per a garantir les pensions al desembre. La gran reflexió que sorgeix gairebé a primera vista és aquesta: la guardiola s'havia creat per als mals temps. És cert. I així s'ha utilitzat. De fet, l'Executiu va recórrer per primera vegada a aquest instrument durant el 2012 per extreure entre setembre i desembre una mica més de 7.000 milions d'euros. Aquell va ser un altre dels anys més terribles de la crisi, concretament, el del rescat del sistema financer espanyol. Amb això està gairebé tot dit. No obstant això, la Gran Recessió va quedar enrere fa temps i, des de 2014, l'economia espanyola està creixent a bon ritme, creant llocs de treball, augmentant a nivells molt elevats l'afiliació a la Seguretat Social..., però el Govern continua donant cops de martell a l'imaginari porquet que guarda els estalvis públics. Per què?

Dèficit

José Enrique Devesa, professor titular del departament d'Economia Financera de la Universitat de València i una de les dotze persones triades el 2013 pel Govern de Mariano Rajoy per integrar el comitè de savis que va elaborar un informe sobre la sostenibilitat de les pensions, explica que la resposta es troba en el vell conegut dèficit. Dit d'una altra forma, els ingressos creixen menys del que ho fan les despeses, fins al punt que actualment el sistema pateix un desfassament d'aproximadament 17.000 milions d'euros. Parlar d'ingressos és referir-se a les aportacions que fan els treballadors -a través de les seves nòmines i en funció dels seus salaris- i les empreses. La despesa són les pensions que paga l'Estat als jubilats, però en aquesta quantitat s'inclouen també les prestacions no contributives i la gestió administrativa de tot el procés. El 2009, els ingressos eren de 124.000 milions i el 2018, de 135.000, però en el primer d'aquests exercicis la despesa superava els 115.000 milions i en el segon els 152.000, quelcom que implica que el superàvit de 8.000 milions s'ha convertit en un dèficit de 17.000, com ha quedat dit. L'any passat, els ingressos van augmentar un 5,3%, mentre que les despeses ho van fer en un 4,7%, però, com explica Devesa, «no és el mateix un 5,3% de 135.000 milions, és a dir, 7.155 milions, que un 4,7% de 152.000, és a dir, 7.144». Conclusió: malgrat la renovada bonança, només es va produir una retallada del dèficit d'11 milions.

La revaloració de les pensions ha incidit, sens dubte, en l'augment de la despesa. L'any passat va ser de l'1,7%, més o menys el que va pujar la inflació. Però aquest any, tal com recorda l'expert, serà de l'1,6%. Atès que els preus tancaran l'any entorn de l'1%, els pensionistes podran recuperar poder adquisitiu, encara que elevant el dèficit de la Seguretat Social. Davant d'aquest increment constant, els diferents governs han anat utilitzant el fons de reserva, però no només aquest. Com recorda Devesa, per al pagament de les pensions, l'Executiu va recórrer l'any passat al Tresor públic, és a dir, a l'emissió de deute. Van ser 15.000 milions. Aquest any ha fet el mateix. Així les coses, si no hagués adoptat aquesta mesura, la guardiola de les pensions tindria ara un forat de 28.500 milions d'euros. També és cert, com assegura aquest expert, que durant els anys de bonança els diferents governs no van traspassar a l'esmentat fons tot el superàvit que generava la Seguretat Social. Si ho haguessin fet, quan la diferència entre ingressos i despeses va deixar de ser positiva, el 2011, la guardiola de les pensions hauria arribat als 138.000 milions i ara en mantindria 18.000 sense haver hagut de recórrer al Tresor.

Revaloració

A més de la revaloració en els últims anys, Devesa afegeix altres factors que han contribuït al dèficit, en aquest cas relacionats amb el mercat laboral. D'una banda, l'import de les cotitzacions ha augmentat en uns 11.000 milions a l'última dècada, però, si es descompta l'efecte inflació, en termes reals «estem més o menys igual que llavors». I no es pot oblidar que l'ocupació que s'ha creat en els anys de la recuperació econòmica després de la crisi s'ha caracteritzat per la seva precarietat en les contractacions i en els salaris, quelcom que implica que els ingressos de la Seguretat Social han estat menors dels que podrien haver-se generat en un altre escenari laboral més favorable.

El problema, insisteix Devesa, «està en el fet que les despeses no paren de créixer». En aquest sentit, recorda que l'últim any amb superàvit -de 3.000 milions- va ser el 2011 i que el dèficit va arribar el 2012 per la reducció en el nombre d'afiliats i la revaloració de les pensions, que Zapatero havia congelat el 2010. En aquests temps de recuperació «s'han corregit els ingressos, però les despeses no, perquè hi ha més pensions noves de les que surten del sistema, amb imports més alts i amb revaloració de les prestacions». Òbviament, si aquestes pugen un 1,5% enlloc d'un 1% dels 110.000 milions en què es taxen les pensions contributives, els costos es disparen.

Al mateix temps que persisteix el dèficit i la guardiola de les pensions es redueix perillosament, importants organismes econòmics insten el país -el Govern- a actuar. La Comissió Europea, per exemple, va reclamar fa uns dies «mesures compensatòries» per evitar la seva insostenibilitat a llarg termini. Brussel·les considera que les reformes dutes a terme el 2011 i 2013 van ajudar a garantir el futur de les pensions, però, a partir d'aquell moment, primer Mariano Rajoy i posteriorment Pedro Sánchez van tornar a vincular les pagues de les pensions amb la inflació, quelcom que suposa un augment significatiu de la seva càrrega.

També el Banc d'Espanya s'ha referit recentment a aquesta qüestió. El supervisor defensa que «té sentit» allargar l'edat de jubilació per assegurar el sistema de pensions, del qual cal definir les «preferències socials» sobre el grau de generositat i després dissenyar un esquema de finançament «automàtic i suficient», segons el director general d'Economia i Estadística del Banc d'Espanya, Óscar Arce.