Les mobilitzacions dels agricultors en aquests dies expressen, sens dubte, el clar malestar al sector agrari, però també plantegen un conjunt de demandes, que propicien l'obertura d'una taula de negociació amb el Ministeri d'Agricultura (MAPA).

Fixar uns preus justos i limitar el domini de les grans empreses de distribució són dues de les principals demandes. A elles se'ls uneix la de controlar l'entrada de productes agraris procedents de l'exterior i frenar els costos de les entrades i de la mà d'obra. Atès l'espai de què disposem en aquest article analitzarem les dues primeres per ser les de major rellevància i farem alguna referència a les altres.

Pel que fa a fixar «preus justos». És difícil no mostrar-se d'acord amb la fixació d'un nivell mínim de preus, que garanteixi als agricultors cobrir costos, remunerar la seva activitat i obtenir un benefici que faci rendibles les seves explotacions. Però el tema és més complicat del que als que no estan en l'all pot semblar.

I és complicat perquè els costos varien molt d'uns sectors productius als altres, i també dins el mateix sector segons la mida i el model de gestió de les explotacions. Un clar exemple és el que passa en el sector de l'olivar. No és el mateix el cost en l'oliverar tradicional que en les explotacions superintensives, i fins i tot dins el tradicional dels costos varien entre les petites i mitjanes explotacions i les empreses de gran superfície. Tampoc és igual en oliverars de secà que en regadiu. Tot això complica definir en la pràctica el que és un preu «just», al que caldria afegir també que hi ha agricultors que reben pagaments directes de la PAC i altres que no.

Però és que, a més, fixar preus mínims no és jurídicament possible en el marc de lliure competència en el qual es mou l'economia europea, com s'ha demostrat a França amb la impossibilitat del govern Macron de tirar endavant la seva iniciativa sobre aquest assumpte. Hi va haver èpoques en què això era factible, no parlem ja dels anys 40 i 50 de segle passat, sinó quan la PAC aplicava un sistema de preus de garantia i autoritzava que els organismes públics d'intervenció compressin la producció si el preu de mercat se situava per sota d'un determinat llindar de referència. Això passava quan l'agricultura estava exempta de les regles de l'Organització Mundial de Comerç (OMC), però no és possible ara. Estem en un altre context i, mentre no canviï, ens hi hem d'adaptar.

El segon és «limitar el poder de la indústria i la gran distribució». Una altra demanda dels agricultors és limitar la posició dominant de les indústries de transformació i especialment les de la gran distribució comercial. Se'ls acusa d'imposar preus a la baixa i, en el cas dels grans grups de distribució (Mercadona, Carrefour, Lidl ...), de dur a terme estratègies de «venda a pèrdues» i/o de campanyes de promoció que banalitzen el valor dels productes. Aquestes crítiques són comprensibles, però parcials, ja que només se centren en una part de la cadena alimentària i exoneren el sector agrari de la responsabilitat que, sens dubte, també té.

És evident la influència de les estratègies de les grans cadenes de distribució als baixos preus en origen en els productes per a consum en fresc que reben els agricultors (al que caldria posar fre, apel·lant a la responsabilitat social de les empreses de la gran distribució, com s'està fent amb la limitació de l'ús de plàstics). Però en el preu dels productes destinats a la transformació, incideix també l'estratègia de les indústries. En tots dos casos, s'aprofiten de l'atomització del sector productor i de la seva ineficient vertebració per aconseguir el màxim benefici, cosa, d'altra banda lògica, en una economia de mercat.

I és que l'atomització del sector productor és un dels problemes que no pot ignorar-se en aquest conflicte. El cooperativisme dispers i atomitzat, no compleix de forma adequada amb la seva funció de concentrar l'oferta i, per tant, d'augmentar la capacitat de negociació dels productors davant els intermediaris.

Tampoc les estructures interprofessionals compleixen, excepte honroses excepcions, les funcions de vertebració per a les quals han estat creades. I tot això debilita el sector productor i fa que el sistema de contractes agraris sigui molt poc eficient. D'aquesta manera, els productors desaprofiten en molts sectors els instruments que tenen al seu abast per enfortir la seva posició i així contrarestar el domini inevitable de la indústria i de la gran distribució. A més de millorar-ne la vertebració, els productors disposen d'altres fórmules que només els més innovadors estan aplicant. Em refereixo a les fórmules de venda directa, mitjançant circuits curts de comercialització, bé amb mercats locals de proximitat o usant els avantatges que proporciona el comerç en línia per internet, apostant, a més, per la qualitat.

En definitiva, centrar les reivindicacions en demandes impossibles, com fixar preus mínims i limitar el poder de la indústria i de la gran distribució, em sembla un desgast d'energia sindical que acabarà frustrant les expectatives dels agricultors. Però, tot i així, hi ha moltes altres qüestions que poden ser abordades. Entre elles cal esmentar la millora de la cadena alimentària per fer-la més transparent, l'increment del finançament de les assegurances agràries per afrontar els cada vegada més greus riscos climàtics o el control efectiu de les quotes d'entrada de productes de països tercers perquè es compleixin realment el que estableixen els acords comercials.

També cal esmentar la vertebració del sector productor impulsant la integració cooperativa, el suport als circuits curts de comercialització i els mercats locals, o el desenvolupament de campanyes de promoció que, com es fa en altres països, impliquin als consumidors en la defensa de la producció interna.