El Consell de Ministres ha aprovat els projectes de llei per establir tan aviat com sigui possible l'Impost sobre determinats serveis digitals, conegut com a taxa Google; així com l'Impost sobre les transaccions financeres, també anomenat taxa Tobin. D'aquesta manera, Espanya pren la iniciativa i decideix aprovar en solitari els dos impostos sense esperar un acord internacional.

Després dels múltiples intents fallits de la Unió Europea per establir els dos tributs en l'àmbit comunitari, i davant la lentitud de l'OCDE per adoptar un acord amb mesures impositives similars a escala internacional, el Govern de Pedro Sánchez ha decidit no esperar més i aprovar pel seu compte els dos impostos amb l'objectiu d'augmentar els ingressos de l'Estat en prop de 2.000 milions d'euros i quadrar els pressupostos generals. El compromís d'Espanya és sumar-se a l'acord a escala europea o internacional quan es produeixi i reemplaçar aquests impostos per aquells que s'acabin adoptant.

Fins ara, les empreses que no tenen seu a l'Estat espanyol eludien el pagament d'impostos a través de les seves filials situades a altres països amb tipus impositius més baixos. Amb el nou impost sobre serveis digitals, totes les empreses que presten serveis en línia de publicitat, intermediació i transmissió de dades estan obligades a tributar un 3% quan els seus clients resideixin a Espanya, canviant el principi d'imposició basat en el domicili del prestador pel del beneficiari. Tanmateix, no afectarà totes les companyies, només aquelles la xifra de negocis de les quals superi els 750 milions d'euros i els ingressos de les seves activitats en territori espanyol superin els 3 milions d'euros.

Pel que fa a l'impost sobre transaccions financeres, resulta que els adquirents d'accions de companyies espanyoles que resideixen fora d'Espanya no estan subjectes a cap tribut. Amb aquest nou impost, tots els adquirents seran contribuents, ja sigui directament o a través d'intermediaris financers, adoptant el principi d'emissió en lloc del de residència de l'adquirent per determinar la seva imposició. El tipus impositiu en aquest cas serà del 0,2% i el valor borsari de les companyies haurà de superar els 1.000 milions d'euros.

Les principals empreses afectades ja han manifestat la seva frontal oposició al pagament d'aquests impostos, motiu pel qual és molt probable que vagin als tribunals, engegant un incert procés judicial que posarà en dubte la seguretat jurídica de les noves figures tributàries i mantindrà com a provisionals els ingressos liquidats. Tanmateix, el principal escull són les amenaces del president Trump, que ha anunciat tota mena de represàlies contra qualsevol país que aprovi unilateralment impostos a les empreses tecnològiques americanes. De fet, aquestes amenaces ja han tingut efectes a França, país que ha decidit suspendre la recaptació de la seva taxa digital i negociar amb els Estats Units davant l'anunci de nous aranzels per valor de 2.400 milions d'euros a les importacions franceses.

És evident que, en un món globalitzat, les decisions unilaterals d'un país poden tenir serioses dificultats per assolir els objectius si no es tenen en compte les circumstàncies de l'escenari internacional, ja que avui dia és molt més fàcil per a les empreses i activitats de l'economia digital escapar de les jurisdiccions nacionals. D'altra banda, no és acceptable que els Estats hagin de renunciar sense més a la seva sobirania pel fet que no hi hagi un consens a escala global que reguli i aporti certesa jurídica a les relacions econòmiques internacionals, especialment en l'àmbit de la fiscalitat.

En aquest sentit, és esperançadora la proposta de l'OCDE per aconseguir una fiscalitat més justa a escala mundial basada en el que es coneix com «els dos pilars». D'una banda, el primer pilar fa referència a l'establiment d'un impost mundial, semblant a la taxa Google, que obligaria les multinacionals de serveis a tributar a tots els països on realitzen activitats i no únicament on tenen la seva seu corporativa, a través d'una recaptació única que posteriorment es distribuiria entre els estats on resideixen els seus clients. Mentre que, amb el segon pilar, es pretén instaurar un import mínim de l'impost de societats a escala mundial, amb l'objectiu que les multinacionals ja no puguin fixar les seves seus fiscals en aquells països en què els tipus impositius són més baixos o fins i tot inexistents. Ara bé, malgrat el consens inicial que va suscitar aquesta proposta, des del moment en què es van començar els debats per concretar i portar a la pràctica les dues mesures, el possible acord sembla molt llunyà.

Per tot això, a hores d'ara en l'àmbit de la fiscalitat internacional estem en certa manera davant d'una mena de «salvatge oest» on s'imposa la llei dels més forts per sobre de la llei de tots, primant el benefici d'uns pocs per sobre del benestar de tota la comunitat. Si passem aquesta afirmació a xifres, resulta que un recent informe de l'OCDE determina que una taxa Google a escala mundial recaptaria 100.000 milions de dòlars anuals, mentre que la suma de tots els impostos de societats actuals només representa un 4% d'aquesta xifra.

És això admissible? Davant d'aquesta tessitura, és acceptable esperar que fructifiqui un consens a escala mundial, ara per ara incert, o millor que els estats comencin a imposar les seves lleis nacionals per protegir els seus legítims interessos? El Govern de Sánchez, com abans el de Macron o el de Conte, han decidit no esperar més, tot i les dificultats assenyalades anteriorment i les amenaces de «l'amic americà».

Està clar que, sense una unitat d'acció, serà molt difícil canviar l'actual ordre mundial de la fiscalitat internacional, però, de la mateixa forma que la lluita contra el canvi climàtic, si volem un món sostenible en tots els aspectes és necessari començar a prendre mesures per tal d'aconseguir un repartiment més just de la riquesa a escala global. El futur del nostre món també depèn d'això.