El Govern està prenent una sèrie de mesures perquè ningú es quedi fora, ni enrere, començant pels treballadors». Aquesta ambigua frase de la vicepresidenta d'Assumptes Econòmics, Nadia Calviño, diumenge a la nit a La Sexta, ha estat interpretada com que una mena de rendició de la part de l'executiu de Pedro Sánchez més alienada amb l'ortodòxia de Brussel·les davant dels que demanaven, amb Pablo Iglesias al capdavant, la implementació d'una Renda Bàsica (també la demana, i en aquest cas de forma més sorprenent, el president de la Generalitat, Quim Torra, que sembla haver-se oblidat del tot de l'herència ideològica de l'antiga Convergència). Una ajuda, rebatejada per Calviño com a «ingrés mínim vital», que no serà la prestació d'entre «600 i 1.100 euros» que el dirigent de Podem Nacho Suárez explicava fa uns dies que la formació d'esquerres posaria en el seu següent programa electoral, ni els 1.100 dòlars al mes que Donald Trump s'ha proposat donar a tots els nord-americans que, treballin o no, en guanyin menys de 75.000 l'any en el qual els economistes defineixen com a «diners helicòpter». La Renda Bàsica que està estudiant posar en marxa el Govern de Pedro Sánchez, pressionat per l'afectació del coronavirus en la butxaca de les famílies, seria segons diferents fonts d'uns 440 euros mensuals i beneficiaria tant persones sense cap ingrés com receptors de prestacions i treballadors amb ingressos per sota d'un determinat barem.
Controvertit, i segurament encara més mediàtic que controvertit, l'economista Santiago Niño Becerra és un defensor de la Renda Bàsica. «La Renda Bàsica (RB) hauria arribat igual, però el virus actuarà de turbo, com en altres aspectes, per accelerar la seva implantació.
D'entrada no serà una RB de debò: universal, però serà una aproximació interessant» o «aquest ideal capitalista que qualsevol pot ser milionari fa temps que va començar a abandonar-se, i ara ja s'està pensant en el pròxim sistema en el qual milionaris hi haurà quatre, per la qual cosa la RB ja ha passat a ser una necessitat», són algunes de les reflexions que Niño Becerra ha escrit en les últimes hores a les seves xarxes socials sobre una Renda Bàsica que ahir també va demanar Càritas en un comunicat públic: «COVID-19: Una crisi que exigeix una resposta en forma d'Ingrés Mínim Garantit que vagi dirigit a llars sense ingressos i vinculat al nombre de persones que formen el nucli familiar o de convivència»,
D'acord, cal una Renda Bàsica. Però ara arriba el moment d'apel·lar Josep Pla per preguntar: «I això qui ho paga?».I la resposta són els recursos públics d'una Espanya que entre el 14 i el 31 de març va perdre 898.822 afiliats a la Seguretat Social, que s'estima que es torni a acostar aquesta xifra al llarg de l'abril, i que ha obert un mecanisme per evitar els acomiadament massius, els ja de sobres coneguts en primera persona per molta gent ERTOs, que obligaran el Govern central a apujar molt la seva despesa en prestacions. La part de les nòmines dels 2,7 milions de persones que han anat a parar a un ERTO en les últimes setmanes, l'atur dels més de tres milions i mig de parats que tinguin dret a cobrar-ne, pensionistes, funcionaris, els plans d'estímuls per a l'economia...
Injectar diners / dèficit públic
L'Estat sap que haurà de «dopar» el sistema econòmic espanyol perquè el consum, i el PIB, no s'enfonsi més del que ja ho està fent i que, un cop superada la crisi sanitària, la crisi econòmica no sigui encara més dura. I aquí hi ha el dubte: un estat que el 2019 va tenir un dèficit públic de gairebé 33.000 milions d'euros, les dades definitives es varen conèixer la setmana passada, haurà de veure si té recursos per continuar injectant diners a l'economia. Des de Brussel·les arriben senyals que les regles que limiten el dèficit públic dels estats seran més suaus que fins ara, però, en el cas d'Espanya un informe de Funcas (un think-tank espanyol dedicat a la recerca econòmica i social) ja preveia fa pocs dies que el dèficit públic del 2020 seria d'uns 85.000 milions mentre que Goldman Sachs enfilava aquesta xifra fins als 120.000. Unes dades que posen Espanya en una situació econòmica igual, o pitjor, que en els moments més durs de la recessió de l'any 2008.
Governs i polítics europeus, sense posar-se d'acord, parlen d'ajudes mútues -«coronabonus», una mena de nou Pla Marshall...- però, tard o d'hora, els estímuls i les relaxacions de les regles del dèficit desapareixeran per tornar a deixar pas a l'austeritat que es va aplicar després de la crisi de finals de la primera dècada del segle XXI.
Polítiques d'austeritat que van ser sinònim de retallades, de pèrdues de poder adquisitiu i d'estats amb el cinturó tan apretat com fos possible. I llavors, amb aquestes condicions, sí que ja estarà més clar qui en «pagarà la factura».
