Recórrer als tòpics no sol donar sempre bons resultats i avui dia, cinc-cents anys després de la reforma protestant, l'economia holandesa no és més forta que la italiana o l'espanyola pel pòsit de les idees luteranes que es manté en la seva societat, ni tampoc el sol ni el clima de Roma, Madrid o Barcelona són l'explicació final per entendre per què al sud d'Europa el rigor econòmic és molt menys efectiu que al nord del continent. Però, a l'hora de la veritat, i una crisi sanitària i econòmica tan impactant com la generada per la COVID-9 és realment un moment clau, aquestes dues tradicions s'han tornat ara a trobar cara a cara. Fins ben entrada la nit de dijous, els frustrats intents dels governs europeus per acordar una resposta comuna al profund sotrac econòmic provocat pel coronavirus van estar marcats pels recels habituals. Una desconfiança que va arribar al seu punt màxim quan, en una de les primeres reunions, el ministre de finances holandès Wopke Hoekstra va deixar anar que potser caldria una «investigació» per esbrinar per què alguns països, en clara referència a Itàlia i Espanya, no disposaven de marge pressupostari per endeutar-se tot i que, almenys pel que fa a les xifres macroeconòmiques, el conjunt de països de l'eurozona ha encadenat set anys seguits amb números verds.

«Repugnant». Així va definir el primer ministre portuguès, Antonio Costa, les paraules de Hoeskstra. I això que Portugal, amb la seva exemplar gestió de la crisi del coronavirus (encara no 400 morts pels més de18.000 d'Itàlia o 15.000 d'Espaanya), no arribava a la cita amb la mateixa necessitat que els governs de Giuseppe Conte i Pedro Sánchez tant de mostrar un èxit negociador a les seves respectives ciutadanies com d'obtenir oxigen per a dues economies greument malmeses en últimes setmanes.

Al final, com gairebé sempre, la intermediació d'Alemanya i França, el paper d'Angela Merkel i d'Emmanuel Macron, va servir perquè dijous a la nit fos possible el que el dia abans semblava una quimera. Una entesa de mínims entre el sud i el nord d'Europa per oferir una ajuda financera d'emergència als països que la necessitin per valor de més de 500.000 milions euros (és a dir, sobretot, Itàlia i Espanya, que hi podran accedir sense excessius condicionants i imposicions com les que va patir Grècia en el seu restcat després de la darrera gran crisi); però calmant Holanda, Alemanya o Finlàndia continuant deixant fora de la taula els anomenats «coronabonus». Per tant, de moment, no hi haurà cap emissió de deute conjunt europeu. «Creiem que aquest concepte no ajudaria ni Europa ni Holanda en el llarg termini», va assegurar l'holandès Wopke Hoekstra a través de les xarxes socials sobre uns «coronabonus» que, a banda d'Itàlia i Espanya també reclama França davant el «no» d'Holanda, Alemanya, Àustria o Finlàndia.

Un acord amb tres potes

«Tots han aconseguit alguna cosa en l'acord. Itàlia i els seus aliats obtenen unes condicions molt suaus i Holanda aconsegueix que l'ús de la línia de crèdit estigui molt restringit», explica Grégory Claeys, investigador del centre d'estudis Bruegel, en unes declaracions a l'agència EFE en les quals recorda que, per a satisfacció del Govern holandès, els diners del MEDE (el fons del rescat europeu pel coronavirus) amb aquestes condicions «lleugeres» només es podran fer servir per cobrir despeses sanitàries.

Entrant al detall, l'acord del dijous a la matinada es podria definir «com un escut d'emergència» amb tres potes: préstecs de l'actual MEDE de fins a 240.000 milions d'euros (aquests són els que només poden anar a temes sanitaris), suport financer per pagar les prestacions d'atur (100.000 milions d'euros) i programa de garanties per facilitar l'accés a les empreses de fins a 200.000 milions d'euros. En conjunt, fins a 540.000 milions d'euros d'ajuda financera que Europa mobilitza en el que, a través de les xarxes socials d'un dels seus portaveus, la cancellera Angela Merkel va definir «com una fita important en la resposta comuna i solidària europea a la pandèmia del coronavirus».

Les valoracions dels acords entre els països de la Unió Europea solen ser com l'endemà de les eleccions. Tothom hi surt guanyant i, per exemple, un cop d'ull als diaris holandesos i espanyols deixava clar que tot és el del color que es vulgui veure. «Sense coronabonus i amb condicions estrictes per als països que volen utilitzar el fons europeu d'emergència», explicaven a l'holandès De Telegraaf, on es deixava clara la satisfacció del ministre de finances Wopke Hoekstra, qui, en els dies previs a l'acord, havia rebut crítiques per haver transmès una imatge insolidària cap a l'exterior. «Té molt sentit que s'hagin adherit als nostres requisits, l'actual acord és raonable per a Holanda i som solidaris», recollia el diari holandès en boca del mateix Hoesktra.

En canvi, a Madrid, com també sol ser habitual, la interpretació anava per barris amb El País destacant que «la UE acorda desbloquejar les ajudes de mig bilió d'euros contra la crisi del coronavirus» i l' ABC incorporant un significatiu «sense coronabonus» en el seu titular. Amb tot, però, la visió segurament més realista de l'acord entre els estats europeus no venia ni de l'austera Holanda ni de la necessitada Espanya, sinó de la pragmàtica Alemanya, on, tot i la satisfacció pública de la cancellera Merkel, el Süddeutsche Zeitung no dubtava ahir a escriure: «La resposta dels ministres de finances de la UE a la dramàtica pandèmia del coronaviures és petita i tecnocràtica, el paquet d'ajuda no impedirà que l'economia baixi abruptament».