05 de maig de 2020
05.05.2020
Diari de Girona

La crisi rabent

Totes les prediccions presagien recuperacions ràpides de les economies després de la pandèmia

04.05.2020 | 23:08
La crisi rabent

La magnitud de les crisis econòmiques depèn de la seva intensitat i de la seva prolongació. La causada per la pandèmia del coronavirus es perfila com una recessió molt contundent (sense precedents des de la Gran Depressió de 1929 i els grans conflictes bèl·lics dels anys 30 a Espanya i 40 al món) però transitòria i de durada continguda, encara que amb efectes devastadors en el molt curt termini. Es tractaria d'una crisi rabent, tant en la seva eclosió com en la seva superació, encara que el rebot i la trajectòria de sortida no acabin tenint un ímpetu tan dràstic com ho va tenir l'ensulsiada.

Totes les prediccions que s'han difós fins ara (nacionals i internacionals, públiques i privades) coincideixen que les economies sofriran el 2020 un enfonsament sobtat i de profunditat i abast desconeguts en més de vuitanta anys, i totes són coincidents al seu torn en una recuperació immediata, amb taxes vigoroses de creixement el 2021 encara que no prou per compensar en un sol exercici tot el perdut.

Per al cas específic d'Espanya els informes emesos pel Fons Monetari Internacional (FMI), Banc d'Espanya, Funcas, CEOE, Consell General d'Economistes, Moody's, BBVA, Goldman Sachs, UBS i Morgan Stanley, entre altres centres de predicció, així com el del Govern, segueixen aquesta pauta igual que ocorre amb les prediccions disponibles per a altres jurisdiccions.

En tots els casos, encara que amb mètriques diferents, s'apunta a un creixement sòlid el 2021, per la qual cosa la recuperació hauria de començar a manifestar-se de manera gradual almenys en la segona meitat d'enguany, com va dir divendres l'executiu i ja havien anticipat el Banc d'Espanya, Société Générale i altres analistes, tot això supeditat al fet que no es produeixin nous rebrots de la malaltia que obliguin a cancel·lar de nou les activitats empresarials i a confinar per segona vegada la població, i a condició que no sorgeixin altres esdeveniments negatius en el context internacional.

Si es pren com a referència el pronòstic que el Govern espanyol va enviar a la Comissió Europea, amb un enfonsament del PIB del 9,2% el 2020 i un rebot del 6,8% el 2021, el valor generat per l'economia espanyola se situaria al tancament de l'any vinent en més d'1,207 bilions d'euros, en nivells per tant superiors a 2018 i el 3% menor al PIB previ a la pandèmia, per la qual cosa el nivell de riquesa de 2019 podria restablir-se (excepte fets inesperats) en menys de dos anys. Funcas ho demora a 2023, però en tot cas molt lluny dels nou exercicis que va trigar Espanya a recuperar el PIB de 2008 en l'última crisi.

Que a l'avenc profund d'aquest exercici seguirà un ràpid retorn al creixement (propi d'un impacte exogen i inesperat, i més quan la seva gènesi no ha estat econòmica) és una convicció compartida per l'FMI, el Banc Central Europeu (BCE) –fins i tot amb la incògnita, va dir, de la velocitat a la qual vagi a ocórrer–, la Reserva Federal dels EUA (Fed) –encara que amb alertes de riscos–, les gestores de fons Pimco i Black Rock, Deustche Bank, McKinsey (que aventura una sortida en «V», però en forma de logotip de Nike), el Govern alemany i l'institut IFO per al cas germà, Fedea i uns altres. I amb excepcions com la de l'economista Nouriel Roubini (moltíssim més pessimista) també la van recolzar de manera individual el vicepresident del BCE, Luis de Guindos; la directora gerent del FMI, Kristalina Georgieva; i l'expresident de la Fed, Ben Bernanke, entre altres.


L'antecedent de 1918. L'experiència històrica apunta en el mateix sentit i, encara que realitats passades no determinen escenaris futurs, poden servir de guia anticipatòria d'hipòtesi de treball i la seva probabilitat. És més, enfront de la creença que aquest flagell de malaltia, mort, abatiment general i empobriment actuarà com un llast de difícil superació, fins i tot pel seu impacte emocional en els agents econòmics i en el conjunt de la població, i que modificarà per a molt de temps les pautes de comportament, les relacions socials, els hàbits de consum i els models de producció, els precedents indiquen el contrari.

L'última gran pandèmia (la de la mal anomenada grip espanyola de fa cent anys, i que va encadenar tres onades d'alta letalitat entre 1918 i 1920) no va ser seguida per un llarg període de pesar, abatiment, recolliment i frugalitat, com ara se sospita, sinó de tot el contrari.

Després de la tremenda carnisseria de la I Guerra Mundial (1914-1918), amb set milions de morts i una gran devastació, i la monstruosa mortalitat causada per la grip entre 1918 i 1920 (s'estima entre 50 i 100 milions les defuncions ocorregudes llavors en el planeta enfront dels 230.000 que es comptabilitzen ara, i 500 milions de persones contagiades enfront dels 3,25 milions reconegudes en el cas de coronavirus), el món, lluny d'esfondrar-se o de recollir-se, va entrar en una espiral d'hedonisme, sensualitat, consum sense precedents, fortíssim creixement econòmic (malgrat la crisi de 1920-1921 en alguns països per la pujada de tipus per a contenir la inflació) i un estil de vida rutilant que va donar a dir-se els «feliços i bojos anys vint».

Va ser una dècada de fulgor, abundància del crèdit, desenvolupament de nous béns de consum i fortíssim endeutament que es va retallar –per acumulació de desequilibris, excés d'eufòria i una «exuberància irracional» en les Borses i altres mercats– en la gran depressió de 1929. Però fins a la catàstrofe borsària a Wall Street a l'octubre d'aquest any, la dècada dels vint va ser un període que no va estar mediatitzat pel pànic als contagis després de la monstruosa pandèmia de 1918-1920 sinó per tot el contrari: el que va imperar va ser l'afany de viure i de consumir en una sort de carpe diem («aprofita el moment») i de lliurament a l'oci. Va ser l'era en la qual van regnar els cabarets, les vedettes, el jazz i el xarleston, l'auge dels negocis i el que algú va definir com «la festa més llarga de l'era moderna».

Ara les xifres d'afectació i de mortalitat són molt inferiors i les taxes suporten encara menys la comparació atès que la població mundial supera avui els 7.700 milions d'habitants i fa cent anys s'estimava en uns 1.600 milions, de manera que si llavors va morir entre el 3 i el 6% de la població mundial, avui la mortalitat se situa en el 0,002%.


Confinament. Encara que llavors també va haver-hi quarantenes en algunes ciutats, la gran diferència ha estat l'adopció de mesures extraordinàries de confinament del conjunt de la població i restricció massiva dels moviments per a la contenció del virus. Ha estat aquesta política deliberada i conscient de veritable excepció –i no el virus– la que realment va enfonsar l'economia en proporcions desconegudes: per a enguany s'espera una reculada a Espanya que, segons diferents escenaris, podria oscil·lar entre el 5% i el 26% de caiguda de PIB en un sol exercici quan la pèrdua total en els sis anys de la gran crisi de 2008-2013 va ser del 8,9%. No obstant això, han estat aquestes decisions governamentals les que han evitat desenes de milers de defuncions a Espanya, segons la Universitat britànica Imperial College, i gairebé mig milió d'infeccions, segons Fedea.

Amb independència del valor intrínsec i infinit de cada vida humana, aquestes decisions, que han estat molt costoses per a l'economia en el curtíssim termini, han de ser favorables per al restabliment de la normalitat en els mesos immediats perquè amb això s'ha preservat força laboral, talent i capacitat de gestió, així com consumidors i per consegüent grandària de mercat i potencial futur de la demanda interna. L'aparell productiu també s'ha vist menys compromès perquè en 1918 la pandèmia es va acarnissar amb especial duresa amb els adults joves, integrants de la força laboral, la qual cosa no ha ocorregut ara amb aquesta intensitat.

I, en la mesura en què no hi ha hagut una guerra com en 1914-1918, tampoc s'han destruït actius, infraestructura i capacitat instal·lada. El risc està en les empreses que puguin desaparèixer, malgrat els ERTOs, avals de l'ICO i altres ajudes públiques, per no ser capaces de suportar la travessia del desert que ha suposat el confinament i la clausura de negocis per decret i per a les quals les tensions de liquiditat puguin esdevenir en insolvències.


Globalització. La major vulnerabilitat del món actual enfront del de fa cent anys davant aquesta mena de calamitats consisteix en la molt superior dependència i integració mundial de l'economia, la qual cosa exposa l'activitat global a col·lapses gegantescos si es retallen els fluxos internacionals de productes i de persones. Les cadenes globals de subministrament, que disseminen i fragmenten la producció de diferents components d'un mateix bé entre diversos països, i l'elevat pes que han aconseguit el sector turístic i annexos en el PIB de molts països (cas d'Espanya) generen una feblesa apressant si persistissin les restriccions de la mobilitat. Les modernes tecnologies, afavoridores del teletreball i de les diferents formes d'economia digital, a penes alleugen en una petita part, i en labors i activitats molt determinades, el gran inconvenient que comporta –quan es produeix una contingència crítica com aquesta– la dependència de la hiperglobalización i de la mobilitat de població mundial.

L'enorme pes que tenia l'agricultura i en general el sector primari en l'economia de 1918 (de l'ordre d'un terç del PIB, quan avui només aporta el 3,96% en el cas espanyol) i la seva focalització en la generalitat dels casos cap a mercats locals i de proximitat va suposar un factor atenuador de l'impacte dels contagis, més propis d'economies molt interrelacionades, de les aglomeracions humanes (avui engegantides amb les macrourbes) i dels centres de treball fabrils i grans àrees comercials, intensius en mà d'obra i afluència ciutadana.

Malgrat això, l'afectació i la mortalitat van ser dramàticament superiors fa un segle i això no va impedir que l'economia protagonitzés immediatament un decenni d'ardorós creixement (l'economia espanyola va avançar el 29,8% entre 1920 i 1929), a l'extrem que els excessos del decenni (considerat l'origen del consumisme modern i de les compres a crèdit) van gestar la seva pròpia correcció dramàtica amb el pànic financer i borsari d'octubre de 1929.

La gran incògnita que pesa ara sobre a crisi actual no és per això tant si la humanitat serà capaç de tornar a la normalitat i als usos, hàbits, costums i estils de vida anteriors com si serà possible evitar que hi hagi rebrots i reculades a mesura que es restableixi gradualment l'activitat i a l'espera que es trobi un antídot. A l'estiu de 1920, i després de tres ofensives implacables successives, el virus de la grip espanyola va desaparèixer de forma tan inesperada com havia arribat. I això va donar pas a la festa.


Espanya. Mentrestant, l'economia espanyola afronta aquesta crisi amb més vulnerabilitats que altres països davant un xoc negatiu de tanta intensitat. Una de les seves febleses és l'elevat deute públic. Després de l'última crisi (i a causa de l'enfonsament de la recaptació tributària que va produir l'esclat de la bombolla immobiliària espanyola, més la despesa extraordinària de les polítiques anticrisi i la consegüent cobertura d'una desocupació colossal a conseqüència de la mateixa trencadissa), el total dels dèbits del conjunt de les administracions públiques, que estava en el 39% del PIB i era inferior a la mitjana europea (situat en el 69%), es va disparar fins al 95,5% enfront d'una mitjana del 84,1% en l'eurozona i del 77,8% a la UE. Amb això, Espanya, que era el 14è país de la UE menys endeutat en 2008 va passar a ser el 7è. I les projeccions apunten que la fortíssima política de rescat privat que s'està escometent i l'enfonsament de la recaptació portaran el deute a un rang que oscil·larà entre el 110% i més del 120% del PIB, segons diferents diagnòstics, una fita desconeguda des de 1902.

Que el país tingui la segona màxima taxa d'atur de l'OCDE (14,41%) constitueix una altra greu fragilitat quan en cap altra circumstància s'ha vist una destrucció tan rabent d'ocupació a Espanya, els EUA i altres països com ara a conseqüència de la hibernació a la qual ha estat sotmesa gran part de l'economia.

El deute privat continua alt, encara que s'ha fet un gran esforç de reducció des de la desorbitades taxes que s'havien aconseguit abans de la recessió de 2008, i que va ser la causa que la crisi financera de llavors colpegés amb tanta contundència a Espanya i al seu sector bancari, així com a la prima de risc, en la mesura en què gran part del deute era externa. Des de llavors, l'endeutament privat va baixar del 263,8% del PIB al 131,2%.

Amb tot, la principal flaquesa espanyola està en la seva estructura productiva i en el seu teixit empresarial. La fortíssima dependència del turisme, que aporta el 12% del PIB i el 13% de l'ocupació nacionals (Espanya, segona destinació mundial, va rebre 84 milions de visitants en 2019) constitueix un gravíssim desavantatge respecte a altres països amb menor exposició una vegada que aquest sector ha quedat temporalment retallat i constitueix la zona zero de la catàstrofe. L'altre factor estructural que afebleix a Espanya és l'ínfima grandària mitjana de les empreses del país. Espanya és el sisè país amb major pes de les pimes en l'economia (60,88%) i el segon més dependent de les micropimes (24%), just els dos segments (sobretot, el segon) menys dotats financerament en general per a suportar un període llarg d'inactivitat com l'impost per les autoritats sanitàries. Per tot això, Espanya afronta un desafiament més gran que els seus socis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook