La crisi de salut pública motivada pel covid-19 està provocant una forta crisi social i econòmica que requereix una resposta valenta i contundent de l'Estat i també d'Europa.

Una crisi que ha posat de manifest les mancances del nostre sistema sanitari, gestionat per les comunitats autònomes, i que en els últims anys ha tingut fortes retallades de recursos. En el seu moment, haurem d'analitzar els responsables per deixar en evidència que retallar en sanitat, serveis socials o educació equival a limitar les possibilitats de progrés d'una societat en termes d'igualtat i de desenvolupament humà.

Venim de dues crisis econòmiques molt importants, però alhora diferents. La crisi del 2008 va ser una crisi estructural, en el nostre cas. Excés de creixement i especulació en el sector immobiliari, una mala praxis del sector financer que va comportar un excés d'endeutament privat (famílies i empreses), no existia un endeutament públic elevat (35% PIB) i la seva afectació i repercussió a la resta de països del nostre entorn va ser molt diferent, i per això la resposta europea va ser la dels ajustaments en les despeses i el control del dèficit.

La crisi actual és diferent, correspon a una situació conjuntural d'un virus que ha comportat la pandèmia del covid-19 i que ha paralitzat la nostra economia i la de la resta de països del nostre entorn, ja que cal prioritzar el control del contagi i per tant la salut pública.

Les dues crisis tenen un mateix efecte; la primera durant uns anys i l'actual ha tingut un efecte més immediat: l'aturada de l'activitat econòmica i l'atur i, en conseqüència, l'aturada en sec de la producció i el consum.

La resposta que es va donar a la primera crisi, sobretot amb el Govern del PP a partir del 2011 amb la reforma laboral, va ser demanar recursos a Europa per rescatar el sector financer i es va deixar en una situació molt precària el rescat de les persones en relació amb l'habitatge, sanitat, ocupació, prestacions socials, etc. Les conseqüències de la gestió de la crisi les van suportar en gran part els treballadors i treballadores.

La situació actual és molt diferent. El Govern central format pel PSOE i Unides Podem, ja en un primer moment, en la declaració de l'estat d'alarma a mitjans de març, va deixar molt clar que la prioritat passava per garantir la salut pública però també que ningú es quedés desprotegit en relació amb les necessitats bàsiques: habitatge, atur, prestacions extraordinàries, autònoms, ajornament d'impostos, entre d'altres. Es pot discutir si són suficients o no, però no es pot discutir que el Govern ha actuat amb la clara voluntat que aquesta crisi no la pateixin els de sempre, els més febles.

Ara, cal que el Govern sigui valent i aposti per una política expansiva en despesa social (inversió futures generacions), per activar el suport financer a les empreses i les diferents polítiques de suport als treballadors i treballadores per la generació d'ocupació de qualitat.

Hem d'aprofitar aquesta crisi per afrontar la revisió del nostre model productiu amb una indústria més forta i més localitzada, que faci de la formació, la innovació i l'ocupació de qualitat els seus elements diferencials i també que el nostre sector comercial i turístic no busqui únicament ser competitiu en preus, sinó també en qualitat, en formació, en innovació i en una ocupació digna, de qualitat i justament retribuïda.

Les diferents institucions de govern (central, autonòmic, diputacions, locals), amb el compromís i lideratge de les institucions europees, han d'afrontar els canvis oportuns per a un nou model de creixement econòmic; un creixement al servei de les igualtats entre les persones i un creixement respectuós amb el medi ambient i el territori. D'Europa no en necessitem cap rescat, necessitem recursos compartits i solidaris per afrontar de forma conjunta els canvis socials i econòmics necessaris per a futures generacions.