Parafrasejant la cèlebre pel·lícula dels germans Coen, el Pacte de Toledo no és (només) cosa de vells. O, almenys, no vol ni ha de ser-ho. Els grups polítics de la comissió parlamentària del Pacte de Toledo sotmetran demà a debat i votació un text que ha trigat quatre anys a arribar i que, a diferència de l'anterior (de l'any 2011), inclou dues noves recomanacions. La 17 bis, dedicada en exclusiva a «Joventut i Seguretat Social», i la 19 bis, que parla de «Seguretat Social i economia digitalitzada» i destaca el risc de «desigualtat i d'afebliment de la cohesió social» subjacent en moltes activitats desenvolupades a través de plataformes digitals.
«La Comissió adverteix el descrèdit que pateix el nostre sistema de Seguretat Social entre la joventut», estableix el document, com una pedra a l'aigua. «Molts joves estan convençuts que no accediran a una pensió pública o que aquesta no serà suficient per poder viure dignament», s'afegeix en la seva primera onada expansiva.
El document exalça el principi de «solidaritat intergeneracional», com a element clau del «contracte social» en què se sustenta el sistema de repartiment de les pensions: els treballadors d'avui, també els més precaris, paguen les pensions dels pensionistes d'ara. I per això insta a adoptar mesures que facin partícips els joves de la necessitat de preservar el sistema. «Cal reforçar la confiança d'aquest col·lectiu en l'Estat del Benestar», remata.
Per a això llança algunes propostes als legisladors que han d'anar acoblant les recomanacions del Pacte de Toledo en successives reformes. Cal millorar la protecció social dels becaris i combatre el frau laboral en aquest col·lectiu, s'afirma.
Però és l'àmbit de les plataformes digitals on el document posa el dit a la nafra. Advoca per afavorir la inclusió en el sistema de cotitzacions de la Seguretat Social d'aquests treballadors i de lluitar contra «la figura del fals autònom». La intermitència de moltes d'aquestes feines i l'economia submergida que susciten «poden plantejar un problema seriós d'infracotització» i d'«insuficiència protectora». I tot això, a més, «amenaça de soscavar les bases de la legitimitat del sistema de repartiment, amb els seus efectes immediats en la solidaritat en què es basa aquest mateix sistema».
No hi pot haver major crit d'alerta. Si els joves no se senten partíceps del pacte intergeneracional que sustenta el sistema de repartiment, el contracte social «se'n va a la merda», com segurament hauria dit a la frontera mexicana dels Estats Units el sicari que Javier Bardem va interpretar de manera magistral a No es país para viejos.
