09 de gener de 2021
09.01.2021
Diari de Girona

Treballar sense horari ni contracte indefinit

El futur de les relacions laborals segueix dissenyant-se sobre la base de l'eficiència i exigeix l'adaptabilitat del treballador als canvis tecnològics

09.01.2021 | 02:28
Treballar sense horari ni contracte indefinit

Una cerca a Google d'imatges relacionades amb el terme «nòmada digital» dona com a resultat imatges d'homes i dones joves somrients teclejant en un ordinador sota un cocoter, en una hamaca amb vistes al mar, davant d'un paisatge de camp o al costat de la piscina privada d'un hotel.

Com els anuncis d'electrodomèstics dels anys 50 i 60, en els quals dones felicíssimes posaven amb l'aspiradora que havia de canviar-los vida, també el teletreball itinerant es presenta com la fi de la condemna que suposa la clàssica jornada laboral de 9 a 5 (en el millor dels casos). Després de 200.000 anys d'evolució, l'«homo sapiens» torna a ser nòmada i lliure. O això diu la publicitat. No hi ha una sola imatge que representi el treball al segle XXI: l'àmbit productiu al voltant del qual s'organitzava la vida s'ha fragmentat com un mirall fet miques

En la seva definició més àmplia, treballar és esforçar-se física o mentalment per obtenir alguna cosa, ja sigui fabricar un cotxe, escriure un text o tenir cura d'un familiar, però la majoria de vegades s'utilitza com a sinònim d'ocupació remunerada o ocupació. El temps de la vida quotidiana o de les cures, que segueix recaient sobretot en les dones, continua sense comptabilitzar-se.

Una de les utopies de la robotització és una «Atenes digital» en què les màquines realitzarien els treballs més pesats mentre els humans es dedicarien a cultivar l'esperit o les relacions socials. No obstant això, de moment la tendència apunta més cap a una societat més dependent de la tecnologia que de la filosofia.

En el món clàssic, dependre d'una activitat manual per sobreviure era menyspreable i propi d'esclaus; de fet, «treball» ve del llatí «tripalium»: un instrument de tortura. No hi ha una sola imatge que representi el treball al segle XXI. L'àmbit productiu al voltant del qual s'organitzava la vida s'ha fragmentat com un mirall fet miques. Segons la Comissió Europea, el 2019 el 40% dels treballadors sobrevivien a força de contractes temporals (amb Espanya al capdavant del rànquing), jornades parcials, «minijobs» o eren autònoms: és a dir, no tenien horaris fixos.

La pandèmia ha accentuat aquesta tendència, així com el teletreball. Si abans de la COVID-19 només el 15% dels europeus havia treballat en format remot, ara es calcula que són el 40%.

Les innovacions digitals dilueixen tant les fronteres espacials entre l'oficina, l'habitatge i el carrer com les temporals entre el treball, el descans i l'oci. El ciutadà ha passat a ser un usuari que amplia la seva jornada laboral consultant les xarxes socials mentre els amos s'enriqueixen amb la seva activitat.

Albert Cañigueral ha escrit La feina ja no és el que era i explica que «jo em passaria tota l'estona treballant, perquè per a mi treballar i aprendre és el mateix. Per això és important tenir parella, família o una vida social que t'ajudi a estructurar-te en un col·lectiu més gran».

Davant la creixent precarietat, per a aquest autor és urgent dissociar el treball de la supervivència: «Cal protegir les persones pel sol fet de ser ciutadans, no per la seva capacitat productiva», defensa. En aquest sentit, considera que la renda bàsica universal podria ser una bona solució, encara que dubta de l'efecte psicològic d'una vida sense objectius laborals.

En aquest nou marc de l'economia de plataformes, iniciatives com la Reforma Horària o la proposta de la setmana laboral de quatre dies que va plantejar recentment el vicepresident segon, Pablo Iglesias, semblarien antiquades davant d'altres mesures més connectades amb els temps, com el dret a la desconnexió digital.

Fabian Mohedano, incansable promotor de la Reforma Horària, considera que la setmana de quatre dies «només té sentit en societats ben plantejades, amb una organització de 9 a 5, no com l'espanyola». En canvi, opina que la reforma horària s'adapta als canvis del mercat laboral perquè «l'objectiu és que la ciutadania pugui escollir lliurement com organitzar-se el temps de la vida quotidiana». El que estem fent ara, lamenta, és «presencialisme remot».

No obstant això, el futur segueix dissenyant-se sobre la base de l'eficiència i exigeix l'adaptabilitat permanent del treballador a canvis tecnològics accelerats. El pensador Yuval Noah Harari augura que, igual que la industrialització va crear la classe obrera, la Intel·ligència Artificial farà emergir una «classe inútil», laboralment parlant, en un context en què el benefici del capital depèn cada vegada menys de la feina assalariada i més de l'especulació.

En aquesta època de transició cap a no se sap ben bé què han sorgit amb força els Estudis de Futur, una combinació de disciplines que reflexionen sobre els canvis que s'acosten i la capacitat que tenen les nostres decisions de generar escenaris de futur més positius. Elisabet Rosselló insisteix que és hora de preguntar-nos cap a on volem anar abans que se'ns imposi un model de futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook