Aquest mes, ja fa un any de l'inici de la pandèmia mundial, i és un bon moment per avaluar els efectes d'aquesta, especialment aquells cavis que romandran de manera estructural. Amb aquest objectiu, des de la UNED Girona hem organitzat un col·loqui per compartir l'opinió de manera transversal, els efectes educatius, psicològic, polítics i econòmics, en el que vaig poder aportar la meva opinió des del punt de vista econòmic.
La principal conclusió del debat, des d'un punt de vista econòmic, i que en part va ser compartida per les aportacions des del punt de vista polític, és que la pandèmia ha provocat una major necessitat del rol de l'Estat, amb una major intervenció tant des del punt de vista de la limitació de les llibertats individuals, així com de la necessitat de tenir una cobertura (assegurança) pública, per tal de poder donar resposta a la riscos socials, que no tenim la capacitat de donar resposta de forma individual.
La pandèmia ha provocat, per tant, un canvi en la percepció del risc dels individus, que accepta que de manera individual no és capaç de protegir-se sobre aquest increment de la incertesa, així com la capacitat de donar una resposta per poder superar la crisi de manera individual, i requereix la major intervenció de l'Estat, tant per contenir el risc de contagi, com hem vist durant el darrer any, així com per tal de proveir d'una cura o d'una vacuna, que en part també s'han finançat amb suport públic.
També des del punt de vista polític, una de les conclusions va ser que l'Estat ha recuperat un protagonisme central en la gestió de la crisi de la pandèmia, en part, limitant la llibertat individual, i que es previsible que aquest protagonisme romandrà durant un temps.
Si bé, estic d'acord, que en l'etapa actual, i fins i tot era una opinió que ja compartia anteriorment, el rol de l'Estat ha de ser més prevalent, en temes com la protecció dels col·lectius més desfavorits, així com fomentar un entorn en el qual les oportunitats siguin iguals per a tots els col·lectius, i en suma un dels objectius prevalents de l'Estat ha de ser la redistribució de la renda.
El dubte, per tant, és reconeixent la necessitat d'un major paper de l'Estat, si aquesta cessió de llibertats individuals a favor d'una llibertat col·lectiva, o limitació col·lectiva de les nostres llibertats individuals, estarà ben gestionada per l'Estat, i concretament per les nostres autoritats. En la meva opinió, existeixen més dubtes que certeses, sobre la capacitat de l'Estat de generar de manera eficient, i amb sentit comú, la nova situació de reconstrucció de la societat, de l'Estat i particularment de la reconstrucció econòmica.
Deixant de banda els dubtes sobre la capacitat de la gestió pública, tant de les nostres llibertats, però també sobre la capacitat de reconstrucció de l'activitat econòmica i social, els reptes econòmics anticipen dificultats molt rellevants a mitjà termini, malgrat que a curt termini els indicadors anticipin certa recuperació, per l'efecte rebrot de determinats sectors, que han estat tancats durant la pandèmia, i que les previsions anticipen obertures progressives durant el 2021.
Per poder donar resposta a aquestes dificultats econòmiques, que es concentren en dos grans grups, cal posar les bases de treball conjuntament entre el sector privat i el sector públic, per tal de sumar esforços. Un primer grup de problemes que es deriven de la situació actual, però que és un llegat estructural de l'economia espanyola, és la necessitat de millorar la productivitat de les nostres empreses, que es caracteritzen per tenir una escassa competitivitat relacionada a empreses de petita dimensió, així com escassa formació laboral de treballadors i empresaris, i en el mateix grup de dificultats, l'elevat pes de sector pocs productius, com el sector serveis (turístic) que a més de tenir una major exposició a la crisi pandèmica, també tenen una menor productivitat. I el segon grup de problemes derivats de la pandèmia, serà el deteriorament del mercat laboral, que afecta col·lectius típicament desfavorables com joves, majors de 55 anys i rendes baixes, agreujant la desigualtat en el conjunt de la societat.
Per poder donar resposta a aquestes dificultats, caldrà, en part amb l'ajuda dels fons europeus, la coordinació i conciliació d'iniciatives privades i públiques, enfocades a millores de la productivitat, economies col·laboratives, i fonamentades en la digitalització i sostenibilitat del medi ambient. El dubte, novament és la capacitat de l'Administració de la gestió dels fons públics, així com l'elevada concentració d'empreses importants a nivell nacional, per a absorbir i vehicular la major part de subvencions d'aquest perfil. En suma, sóc bastant pessimista sobre la capacitat dels fons europeus i la capacitat de les administracions a donar resposta a curt termini a les necessitats del teixit empresarial i social, després de la Covid.
Fran J. González és Consultor Estratègic a Centre Gestió i Secretari General de la UNED Girona
