L’escassetat i consegüent encariment de matèries primeres a tot el món està ferint el cor de la indústria europea, en general, i de l’espanyola, en particular. «Els preus de les matèries primeres han crescut un 35% durant els últims 12 mesos, i poden continuar pujant a causa d’una combinació de factors positius, entre aquests el retorn a la normalitat després de la pandèmia», afirmen a la gestora holandesa de fons Robeco.
En alguns casos, com el plàstic, l’encariment de la matèria primera s’eleva al 80% i fa arribar la seva ona expansiva, en una mesura o una altra, a gairebé tots els sectors de la indústria. Fa més d’un any que la Comissió Europea va iniciar la seva estratègia industrial per reduir la dependència, assegurar una transició verda i digital i reforçar, entre altres qüestions, l’autonomia estratègica d’Europa.
Catorze mesos després, la crisi de la COVID-19 ha obligat a actualitzar aquell full de ruta per frenar l’enorme dependència de matèries primeres i productes crítics per a la UE, fabricats sobretot a Àsia, que en l’actual context de pandèmia ha causat problemes de proveïment i un encariment de costos i preus en sectors clau.
Dependència de la Xina
«Els subministraments van quedar bloquejats a les fronteres, els preus de la càrrega aèria es van disparar perquè els avions es van quedar a terra i els desequilibris en els fluxos comercials van portar a una escassetat de contenidors marítims», afirma Brussel·les sobre la situació viscuda aquest últim any en una anàlisi que estableix 14 ecosistemes industrials claus –des del tèxtil fins al sector agroalimentari, construcció, renovables o electrònica, entre d’altres– i que ofereix una primera radiografia sobre 5.200 productes importats a la UE.
D’aquests, 137, que representen el 6% del valor total de les importacions de mercaderies, són «altament dependents» per a la UE, principalment matèries primeres destinades a indústries d’energia intensives, ingredients farmacèutics actius i productes per a la transformació verda i digital. De tots aquests, el 52% procedeixen de la Xina, que és amb escreix el primer subministrador de la UE. La seva escassetat, si la Xina opta per tancar l’aixeta dins de la seva pròpia política industrial i estratègica, podria derivar en preus més alts a la Unió Europea.
Microxips: l’automòbil, forçat a parar
Possiblement és el problema més urgent i el que té una solució més complexa. Els microxips, aquestes peces diminutes que incorporen tots els dispositius electrònics, escassegen des de finals del 2020, després que es disparés la compra de productes com ordinadors, telèfons, videocàmeres... Aquesta carestia s’ha tornat tangible des de fa mesos a indústries tan sensibles per a Europa, i sobretot per a Espanya, com la de l’automòbil, que ha hagut de reduir la seva producció i enviar milers de treballadors a les seves cases tenint en compte la impossibilitat d’obtenir aquests components i fabricar el volum habitual d’unitats.
Europa torna a jugar amb desavantatge com a fruit de la deslocalització industrial i Àsia torna a tenir la paella pel mànec. La Xina, Corea del Sud i sobretot Taiwan són els territoris on es concentra la producció d’aquestes cobejades peces de silici.
És un problema amb una solució difícil, malgrat els últims moviments de Brussel·les per potenciar la producció comunitària, ja que es calcula que la inversió per a aquest tipus de factories s’eleva fins als 20.000 milions i que arribar a la rendibilitat necessitaria pràcticament dècades.
Fusta: control xinès a l’Àfrica
Aquesta matèria primera és un bé molt demandat per a la construcció de vivendes, un sector que va disparar la seva activitat ja durant l’estiu passat especialment en mercats tan potents com els Estats Units o la Xina. Al contrari que amb altres materials bàsics, la indústria europea sí que produeix fusta, tot i que d’unes característiques concretes.
Són espècies com el pi, el pollancre o el bedoll, més denses i pesants. En aquests casos no hi ha problemes de subministrament, tot i que sí de fabricació -per la gran demanda– i de menys rendibilitat, pels elevats preus, com destaca Vicente Folgado, vicepresident primer de la Cambra de València.
On Europa sí que sent l’escassetat és al mercat de les fustes tropicals, més lleugeres, altament demandades en la construcció, la nàutica o el transport. Aquest tipus de materials com l’ocumé, el fromager o la ilomba es localitzen especialment a l’Àfrica. En aquest continent, la Xina ha portat a terme una forta implantació durant els últims anys i controla gran part de les explotacions fusteres.
Metalls: desbordats per la demanda
El preu arriba fins i tot a duplicar-se per al petit comprador. L’origen del problema és el mateix: la velocitat en què va rebotar l’activitat econòmica després dels confinaments massius del primer semestre de 2020, especialment a la Xina. La reactivació va agafar els productors desprevinguts, i ara no poden atendre tot el volum de demanda, quelcom que està provocant que fabricants de béns basats en el metall estiguin renunciant a comandes, ja que els seus encàrrecs també es retarden fins a quatre mesos.
Àsia juga amb avantatge. Allà s’aglutina entorn del 60% de la producció mundial, mentre que el 30% és als EUA i amb prou feines un 10%, a Europa. I s’ha entrat en un joc de prioritats: la demanda interna –disparada a la Xina– i les indústries que ofereixen un volum de vendes més elevat –automòbil, electrodomèstics i plaques solars– van primer. A la resta li toca esperar i assumir sobrecostos.
Cotó: el consumidor el pagarà al final
El repunt dels preus del cotó va començar fa pràcticament un any, i des d’aleshores ha mantingut una línia ascendent que ha situat l’increment per sobre del 90%. Qüestions com la menor producció a les principals zones de cultiu dels EUA, la prohibició de l’Administració Trump de les importacions xineses i un consum que ha anat creixent a països tant asiàtics com africans han portat a aquesta situació, que està tenint unes conseqüència molt pernicioses per a les empreses tèxtils.
El vicepresident del Consell Intertèxtil Espanyol, Pepe Serna, assenyala que «en aquests moments hi ha menor oferta de cotó en circulació, fet que ha derivat en un encariment dels preus. El normal és que la situació tendeixi a normalitzar-se, però, mentre això arribi, passarem moments complicats».
