La pandèmia ha posat de manifest les estretors del Servei Públic de Treball Estatal (SEPE). Tramitar els expedients de regulació d’ocupació temporal va ser el primer repte, seguit de la gestió de l’Ingrés Mínim Vital (IMV). En ambdós casos, la necessitat va topar de cara contra la manca de personal, la manca de temps i un sistema tecnològic antiquat. El resultat va ser el caos administratiu i el col·lapse de gestions que van deixar moltes famílies sense percebre la seva prestació a temps.

Per si fos poc, les oficines d’ocupació van haver de fer front el març a un hackeig que les va paralitzar per complet. El ciberatac a gran escala de ransomware (programari maliciós que exigeix un rescat per restablir l’activitat) va comprometre en la seva totalitat la xarxa informàtica de la institució, que va trigar dies a recuperar la normalitat. De nou, milers de ciutadans en van patir les conseqüències.

En un context en què conviuen l’emergència social i l’acceleració de la digitalització, la renovació tecnològica del SEPE «per a la seva modernització i eficiència» apareix en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. Més concretament en el component 23, que integra les mesures orientades al mercat laboral. Amb una dotació de 170 milions d’euros i termini fins el 2023, planteja millorar la gestió interna, digitalitzar els serveis públics a ciutadania i empreses, incorporar la gestió de la dada, reforçar la lluita contra el frau i actualitzar els llocs de treball. A més, inclou un epígraf específic sobre la «Transformació i digitalització del model d’atenció al ciutadà».

Els riscos

El Govern central vol fer front als desafiaments estructurals destapats per la COVID optimitzant la seva organització i els seus processos. «La revolució digital que vivim s’associa a noves oportunitats, serveis, noves maneres d’interactuar amb l’entorn, i això inclou l’administració pública. En general, són aspectes positius. Però com en tota transformació, hi ha col·lectius que si no es treballa amb ells i per a ells, el risc que es quedin enrere existeix i és real», adverteix Carlos Casanova, soci responsable de Treball i Educació a Everis.

Perquè si bé la modernització del SEPE és essencial per a garantir la protecció social i mobilitzar les polítiques actives d’ocupació, derivar totes les gestions a l’àmbit telemàtic pot fer més gran una problemàtica que ja denunciava al juliol Sira Vilardell, vicepresidenta de la Taula d’Entitats del Tercer sector, a El Periódico, del mateix grup editorial que Diari de Girona, en relació amb l’IMV: «Prop de la meitat de les famílies en risc social o no tenen ordinador o no poden connectar-se a internet. Per a molts va ser impossible fer la gestió».

Aquesta situació és l’anomenada bretxa digital, entesa com la diferència en l’accés i coneixements d’ús de les noves tecnologies, i associada normalment a factors socioeconòmics, encara que també influeix que a Espanya encara hi hagi més de 26.000 poblacions sense connexió, segons dades de 2020 de la Secretaria d’Estat per a l’Avanç Digital.

«Arran de la pandèmia, la gent gran o les zones rurals s’han vist afectades, però també hi ha molta gent jove que, per diferents circumstàncies, no està capacitada per aprofitar la tecnologia al màxim», explica Ángel Sola, director de Programes Internacionals de la Fundació Cibervoluntaris.

Competències digitals

Segons l’índex DESI (Digital Economy and Society Index) de la Comissió Europea, Espanya es queda enrere en relació als veïns europeus quan s’analitza el capital humà, que entre altres aspectes inclou les competències digitals de la població.

El nivell d’estudis, l’edat, els ingressos i la relació amb l’ocupació són els principals determinants, «tant de la ‘debilitat’ o ‘vulnerabilitat’ digital (tenir habilitats bàsiques o no tenir habilitats digitals), com de la freqüència d’ús d’internet (fer un ús no diari de la xarxa)», defineix el director d’Economia i Finances de la Fundació Cotec per a la innovació, Aleix Pons.

Per evitar que les competències digitals estableixin un mur infranquejable entre determinats segments de la població i els serveis públics, la Fundació Cibervoluntaris recorda que la transformació digital «ha d’anar lligada a l’impacte social». És a dir, cal «saber fer servir les eines tecnològiques», afirma Sola.

Coincideix Cotec en què la formació és «una condició necessària» i reclama «una aposta clara per programes públics dirigits a col·lectius vulnerables». No obstant això, Pons incideix que la formació ha d’anar acompanyada d’un esforç de les administracions per ser accessibles i usables: «Aquesta seria la primera barrera a solucionar, ja que no sempre es compleix». A més , advoca per un sistema de suport i ajuda per a realitzar tràmits, «amb personal preparat i coneixedor del col·lectiu al qual ha d’assistir».

L’adquisició de competències digitals també ocupa un lloc en el Pla de Recuperació. I molt destacat. Potser perquè, com resumeix Carlos Casanova, d’Everis, el paper de les administracions públiques «és clau perquè la bretxa digital no existeixi».