Nissan, General Cable, Robert Bosch, ET Connectivity, Aludyne Automotive, Italco... la llista de tancaments a la indústria catalana durant els dos últims anys és llarga. Les últimes dades actualitzades d'expedients de regulació d'ocupació (ERO) pel Departament de Treball són descoratjadores: dels 9.068 treballadors afectats per un acomiadament col·lectiu registrats en els primers sis mesos de l'any, el 56% venen de la indústria. El degoteig de fàbriques que alleugeren plantilla s'emporten la producció a un altre costat o directament tanquen no deixa d'augmentar en el motor industrial de la península Ibèrica. «Catalunya és i ha de continuar sent un país industrial», va afirmar el llavors president Carles Puigdemont al juliol de 2017, quan va il·luminar amb patronals i sindicats el primer Pacte Nacional per a la Indústria. Aquest va ser un marc plurianual d'inversions per engreixar i donar potència a aquest motor, decidir estratègicament quines activitats es prioritzaven i quines ajudes s'injectaven per impulsar-les. L'objectiu que llavors es va marcar el president era passar del 20% del pes de la indústria en el PIB català al 25% el 2020. Segons les últimes dades de la mateixa Generalitat, el 2019 aquest era del 19,3% i baixant.
«Catalunya històricament ha estat més a prop d'Alemanya (amb un pes de la indústria superior al 25% del PIB) i ara ens estem acostant a França (12%). O fem alguna cosa o ens desindustrialitzarem», alerta el secretari general de Pimec, Josep Ginesta. Millor ocupació, empreses més resistents als cicles econòmics i de major grandària, beneficis col·laterals per a la resta de sectors... Els beneficis d'un sector industrial fort són un consens estès. No obstant això, el seu pes en l'economia catalana no ha deixat de baixar en els últims anys. «Cal una aposta integral, amb millors infraestructures i una energia més econòmica», assenyala Ginesta. La terciarització de l'economia - cada vegada més serveis i menys indústria- és una tendència comuna a tot Europa, encara que no a totes les economies ha agafat la mateixa velocitat ni ha tingut el mateix origen. El sector industrial donava feina el 2001 al 28,4% dels catalans i el 2021 aquest percentatge és del 16,9%; segons les dades d'Idescat. Hi ha una expectativa entre patronal i sindicats que els fons NextGeneration exerceixin de revulsiu davant aquest declivi, encara que aquests no deixen de ser una oportunitat, que pot ser aprofitada o desaprofitada.
El concepte d'indústria està en constant transformació i la Generalitat ha prioritzat durant els últims anys aquelles activitats més tecnològiques, com la telefonia, la indústria dels videojocs, la logística o la química. No tant aquelles més «clàssiques», com la manufactura o l'automòbil. Segons les últimes dades de captació d'inversió estrangera d'Acció, dels 480 milions d'euros atrets l'any 2020, el 33% va ser per a noves tecnologies i només el 10% per al sector de l'automòbil. «Confiar-ho tot a les ‘tech’ no té sentit. Parlar de digitalització està bé, però la digitalització ha d'afectar també una empresa tradicional», assegura el secretari de polítiques sectorials de la UGT de Catalunya, José Antonio Pasadas.
Un nou Pacte Nacional
La voluntat política per revertir aquesta situació, públicament, existeix. «No hi haurà canvis profunds, transformació ni benestar sense una reindustrialització lligada a la formació i la innovació», va explicar el conseller d’Empresa i Ocupació, Roger Torrent. No obstant això, sobre el paper encara no hi ha propostes concretes, quelcom a què Torrent pretén posar remei donant el tret de sortida a un nou Pacte Nacional per a la Indústria. Patronals i sindicats estan a l'espera que es reactivin les negociacions per reeditar aquest nou pacte, després que l'anterior edició 2017-2020 no es renovés; víctima de la pandèmia i la convocatòria d'unes noves eleccions a Catalunya. La divisió interna de l'anterior executiu, especialment a la recta final del mandat, va deixar al congelador una renovació d'emergència de l'esmentat pacte. Sobre la taula es va arribar a posar un paper amb inversions i la mobilització de 360milions d'euros.
No obstant això, aquesta xifra global no es va arribar a concretar i patronal i sindicats van rebutjar posar la seva signatura en un document que corria el risc de generar més expectatives que resultats. Ara, amb la nova conselleria encapçalada per Roger Torrent, que combina Treball i Empresa sota un mateix sostre, els agents socials exigeixen moure fitxa: recuperar aquest pla de xoc en el curt termini i establir ràpidament un nou Pacte per a l'horitzó 2022-2025. L'ascendència política de Torrent dins d'ERC la veuen com una carta a favor, ja que més enllà dels fons que puguin venir d'Europa, la mobilització de recursos propis per part de la Generalitat serà requisit indispensable. En l'anterior es van assignar 1.814 milions d'euros durant quatre anys, que barrejaven partides ja antigues de diferents departaments, amb projectes nous. La intenció de Torrent és pactar abans de finalitzar l'any les primeres mesures de xoc i deixar tancat per al període 2022-2025 un nou pacte. A diferència de l'anterior que donava més línies d'actuació, aquest quedarà vertebrat en projectes específics que puguin encaixar-se en el marc dels PERTE. «Si no fem res ens convertirem en la Roca Village d’Europa», adverteix el secretari general de Pimec.
