La demostració empírica que apujar el salari mínim no implica directament destrucció d’ocupació s’ha emportat el Premi Nobel d’Economia en la seva edició del 2021. Més concretament, el prestigiós guardó el recollirà l’economista i professor de la Universitat de Berkeley David Card (Guelph, Canadà; 1956), que ha estat reconegut per l’acadèmia sueca a causa de la seva «empírica contribució a l’economia laboral». Joshua Angrist i Guido Imbens també han estat premiats «per la seva metodològica contribució a l’anàlisi de les relacions causals». El nexe comú dels premiats és l’anàlisi que han realitzat sobre els efectes que tenen diferents factors en el mercat laboral.

Card va ser un dels primers autors que va demostrar que la teoria dels efectes negatius sobre l’ús d’apujar el salari mínim no se sostenia empíricament. Apujar o no apujar el salari mínim interprofessional (SMI) ha estat un debat especialment intens enguany a Espanya i motiu de discòrdia en el Govern de coalició. Amb una afectació directa no menor, perquè al voltant d’1,5 milions de persones -gairebé el 10% dels assalariats- cobren el salari mínim a Espanya. El seu efecte positiu és clar: si puja el salari mínim, 1,5 milions de persones passaran a cobrar més. Per contra, i aquest va ser un dels arguments que tant patronal com els detractors dins del Govern van esmentar per a oposar-se a un increment, si les empreses ha de pagar més salaris, a alguns aquest augment de costos no els serà assumible i acomiadaran. És a dir, alguns passaran a cobrar una mica més, mentre uns altres es quedaran de cop a 0.

El premiat David Card i Alan B. Kruger (ja mort) publicaven fa 28 anys a la revista The American Enonomic Review l’article Salaris mínims i ocupació: un cas d’estudi de la indústria del menjar ràpid a Nova Jersey i Pennsylvania. I la seva conclusió va ser que apujar el salari mínim no només no destruïa ocupació, sinó que en determinats casos la generava. En aquest article els investigadors aprofundeixen en la relació i efectes que produïa la pujada dels salaris mínims en entorns amb una massa salarial baixa en dos casos geogràfics pròxims i econòmicament assimilables.

Els acadèmics van aprofitar que el 1992 Nova Jersey va decidir apujar el seu salari mínim -als Estats Units l’SMI va per estats o fins i tot ciutats- de 4,25 dòlars l’hora a 5,05 dòlars. I van optar per comparar l’evolució de l’ocupació a 410 restaurants de menjar ràpid, estil McDonalds, Burger King o KFC i altres cadenes; on part del baix cost dels seus productes se sustenta en què els treballadors cobrin el mínim en la majoria de casos. En aquells dies la pujada del salari mínim també va despertar el rebuig dels empresaris.

Card i Kruger no només van demostrar que això no tenia un efecte negatiu sobre l’ocupació, sinó al contrari. «Detectem que l’augment del salari mínim ha augmentat l’ocupació», afirmen. I és que en el seu creuament de dades van detectar que, després d’apujar el salari mínim, el preu del menjar ràpid va augmentar, ja que els seus principals clients, els mateixos treballadors de baixos ingressos, havien vist créixer el seu poder de compra.

Pel que fa a Angris i Imbens, els experts de l’Acadèmia han explicat a tall d’exemple les seves recerques en l’efecte que té en l’individu i el seu futur professional el fet d’haver nascut un any o un altre o en un determinat lloc, per exemple. També com afecten el mercat laboral els fluxos migratoris o de quina manera influeixen les inversions en educació en el futur laboral dels individus.

El Nobel d’Economia sol ser un dels més complexos a l’hora de preveure el guardonat. Es calcula que cada any hi ha diversos centenars de candidats.