Sonia Guirado (Barcelona, 1976) va ser medallista als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992. La seva introducció a la piscina va començar com una imposició per fer rehabilitació, però un cop va ser-hi dins, ja no en va sortir. Des d'aleshores no ha parat de nedar, moltes vegades a contracorrent, i sempre amb ella mateixa com a màxima rival. Guirado és consultora de la Fundació Eurofirms i serà una de les ponents de la tercera edició de l’eWoman Girona, organitzat per Diari de Girona i Prensa Ibérica; impulsat per CaixaBank, amb el patrocini de Toni Pons i la col·laboració de Calsina Carré, Prat Sàbat, Cuines Jotri i iGRUP. Cal inscripció prèvia, que és gratuïta, a través de la pàgina web www.ewoman.es/girona. 

Quan va començar la seva relació amb la natació?

 De ben petita. Per la discapacitat sempre ho han recomanat, un dia li van proposar a ma mare i va decidir provar-ho. A mi no m'agradava gens, tenia 4-5 anys quan vaig començar. Però després, a poc a poc, em va agradar l'ambient de companyerisme, el fet de superar-me a mi mateixa i de veure persones amb diferents discapacitats. Per a mi era novetat, ja que el meu entorn social i escolar sempre havia estat de persones sense discapacitat. Amb 7 anys ja competia a escala nacional, amb 9 anys vaig començar a competir a nivell internacional i amb 15 vaig participar als meus primers Jocs Paralímpics aconseguint també el meu primer rècord mundial. El meu objectiu era ser monitora de natació. Semblava impossible amb una discapacitat del 90%... Però vaig decidir treure'm el curs. Vaig ser la primera persona a Espanya amb una gran discapacitat en treure'm el títol de monitora de natació primer i d'entrenadora personal després.

Com va ser aquest procés? 

Va ser molt divertit, per a mi, és clar! Però no massa pel senyor que em va atendre. Em vaig presentar a la Federació de Natació i a l'home de recepció li venia un color i li marxava un altre quan va sentir el que venia a fer. «Vinc a treure'm la titulació de monitora de natació!» I ell em deia que no tenia titulació de natació adaptada. Només volia que em permetessin fer el curs tal qual, sense privilegis. Aquell home, encara blanc, ho va consultar i li van dir que sí.

Quins reptes ha hagut d'encarar a l'hora de treballar pel fet de tenir una discapacitat? 

Per a mi tenir discapacitat és demostrar contínuament. Les persones, quan em veuen, es pensen que no puc fer res, la gent no està acostumada a veure discapacitats com la meva per tant, no s'maginen com em desenvolupo. No els culpo, no és mala fe, només és desconeixement. Un exemple: Imagina't que portes el teu nadó de 6 mesos a la piscina i t'apareix una monitora que fa 1,13 metres d'alçada i no té braços. És natural que tinguin por! El meu repte? Aconseguir la confiança d'aquells pares.

Sembla que ha nadat sovint a contracorrent... 

Sempre he nedat a contracorrent aconseguint tot allò que em proposava perquè m'he trobat a persones que creien amb les meves capacitats més enllà de la meva discapacitat, i m'han obert la porta encara que després hagués de demostrar a la resta de persones que podia. Al cap del temps aquestes persones han cregut en mi. En l'actual etapa professional l'únic que he hagut de demostrar és el mateix que la resta de companys.