La inflació al novembre s’ha disparat fins al 5,6% segons l’indicador avançat que elabora l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Aquesta evolució suposa una nova escalada, ja que a l’octubre la taxa interanual es va situar en el 5,4%, dues dècimes per sota. El nivell continua sent el més alt en gairebé 30 anys. En concret, des de 1992. Els principals responsables de la pujada del 0,4% respecte a l’octubre han estat els aliments i «en menor mesura els carburants». En canvi, en aquesta ocasió els preus de l’electricitat han pesat menys, segons l’INE. Són uns nivells elevats que erosionen el poder adquisitiu dels salaris en plenes campanyes del Black Friday i el Nadal, en les quals estan posades les esperances per impulsar el consum; i dels estalvis hi encareix la factura de les pensions, que es vinculen a l’IPC mitjà de l’any al novembre.

La inflació subjacent, la que no inclou els elements més volàtils, com els aliments no elaborats i els preus de l’energia, ha escalat fins a l’1,7%, des de l’1,4% d’octubre. Això significa que la pujada de preus s’està traslladant a l’economia. I enmig d’aquesta escalada ressorgeix el debat sobre la moderació dels salaris suggerida pel vicepresident del Banc Central Europeu (BCE), Luis de Guindos i del governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos. De fet, el segon va arribar a proposar un repartiment dels esforços, que inclouria també els beneficis empresarials, per evitar que la inflació, que consideren un fenomen transitori, precisament s’enquisti i s’entri en una espiral preus-salaris. Però això serà complicat.

D’una banda, la CEOE, que advoca per la contenció salarial, assegura que mentre que la retribució dels treballadors ha recuperat els nivells precovid els beneficis empresarials encara es troben un 10% per sota. I els sindicats no volen assumir el risc de més pèrdues de poder adquisitiu dels salaris.

En tot cas, un dels riscos d’aquest impuls de la inflació són els efectes denominats de segona ronda, mitjançant els quals aquestes pujades els acaben traslladant les empreses als productes i serveis per a evitar perdre marges. Al seu torn significa la possibilitat que es registrin pressions per a apujar els salaris, ja que perden poder adquisitiu, amb el que s’entra en una espiral preus -salaris. La pujada mitjana en conveni es va situar a l’octubre en l’1,55%, molt lluny de la taxa d’inflació. I molts convenis no preveuen l’actualització respecte a la inflació actual. De Guindos va proposar, com a mecanisme de moderació vincular l’increment salarial a la inflació subjacent, és a dir, aquella que exclou els elements més volàtils, com l’energia o els aliments no elaborats, en considerar que l’escalada del nivell general de preus és un fenomen transitori. Algunes patronals veuen la idea amb bons ulls, mentre que els sindicats rebutgen qualsevol risc de pèrdua de poder adquisitiu dels salaris.

Un dels efectes que més temen les autoritats econòmiques són els denominats de segona ronda, és a dir, el trasllat de l’augment dels cost als preus i la rendes.