Espanya ha començat a rebre els 69.528 milions en ajudes a fons perdut que li ha assignat la Unió Europea fins al 2023 per modernitzar la seva economia i sortir de la crisi del coronavirus, com la resta de socis comunitaris. Però al contrari que la seva immensa majoria, el país també haurà de pagar 27.721,46 milions a la UE a partir de l’any que ve i fins al 2027, l’equivalent al 39,9% de les subvencions que rebrà. Així, d’aquí a 12 mesos, l’11 de desembre de 2022, el Tresor haurà de fer front al primer pagament obligatori del rescat que va rebre durant l’anterior crisi per reestructurar el sector financer, just una dècada després d’haver-lo percebut.

Espanya va estar a punt de caure a l’abisme aquell 2012. Entre rumors d’una possible ruptura de l’euro i dubtes internacionals creixents sobre la situació real de la banca espanyola després de l’esclat de la bombolla immobiliària, el Tresor no va arribar a perdre la capacitat per finançar al mercat un dèficit públic disparat al 10% del PIB, però els inversors li exigien cada cop uns interessos més alts per prestar-li diners. Fins i tot encara que hagués pogut continuar emetent deute, aquest encariment hauria portat les finances públiques a ser insostenibles, amb la consegüent suspensió de pagaments per part de l’Estat, i per això el Govern de Mariano Rajoy es va veure obligat a demanar ajuda a la resta dels països de la UE al juny del 2012.

Origen de la Sareb

Després d’unes dures negociacions i a canvi d’una llista de reformes exigent, els socis comunitaris van aprovar una línia de finançament de fins a 100.000 milions en condicions més favorables de les que Espanya podia obtenir al mercat. Finalment només es van utilitzar 41.333 milions, que es van destinar a rescatar BFA-Bankia, Catalunya Caixa, Nova Caixa Galícia, Banco de Valencia, BMN, Ceiss, Caja 3 i Liberbank (avui ja integrades a altres entitats), així com a la creació de la Sareb, que va rebre els actius immobiliaris tòxics de les esmentades caixes.

La xifra pendent de tornar és més baixa que la rebuda perquè Espanya va repagar al Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) 17.612 milions, el 42,6% d’allò percebut, de forma voluntària i anticipada en nou abonaments entre el juliol del 2014 i l’octubre del 2018. Es tractava de donar una imatge de fortalesa i ràpida recuperació: va ser el primer país dels cinc rescatats (també ho van ser Irlanda, Portugal, Grècia i Xipre) a començar a tornar el seu deute i és, de lluny, el que ha abonat un percentatge més alt fins a la data.

Les quantitats encara pendents semblen molt manejables per a Espanya, tret que hi hagi un empitjorament radical de les condicions de finançament que avui resulta poc probable atesos els plans de política monetària del Banc Central Europeu (BCE) malgrat l’augment de la inflació. D’una banda, els pagaments estan esglaonats en els propers sis anys (3.600 milions el 2022, 2023, 2026 i 2027, i 4.600 milions el 2024 i 2025). D’altra banda, són relativament petits: els 3.600 milions de l’any que ve amb prou feines suposen el 2,2% dels 162.846 milions que el Tresor preveu emetre el 2022 per amortitzar deutes anteriors.

En tercer lloc, l’Estat està finançant uns interessos històricament baixos gràcies a les compres de bons del BCE. El cost mitjà del deute en circulació és de l’1,63%, davant del 4% del 2012, i el cost de les noves emissions s’ha situat aquest any en un -0,02% de mitjana. Fins i tot encara que els tipus comencin a pujar per la imminent reducció de les compres del banc central, el deute que està vencent té uns tipus tan alts que substituir-lo continuarà sent molt més barat.

El rescat europeu, en tot cas, ha estat financerament favorable per a Espanya. Segons el MEDE, l’Estat li va abonar 1.053,37 milions en comissions i 1.634,15 milions en interessos entre el 2013 i el 2020 (el tipus ha fluctuat del 0,5% inicial a l’1,1% el 2017 i al 0,8% el passat setembre). Però, destaca el fons, Espanya es va estalviar al voltant d’1,2 punts de PIB en interessos fins al 2019 (uns 12.000 milions d’euros) respecte al que li hauria costat aconseguir els diners al mercat el desembre del 2012. A més, afegeix , la reestructuració bancària que va permetre és una de les causes fonamentals de la recuperació econòmica del país a partir del 2014.

A l’altra banda de la balança, però no atribuïble al rescat, hi ha que la immensa majoria dels diners injectats s’han perdut. Així, dels 24.096 milions aportats a Bankia, es consideraven recuperables 5.974 milions al tancament del 2020, que baixaran aquest any previsiblement en més de 1.000 milions més després de la seva absorció per Caixabank; els 2.192 milions injectats a la Sareb ja s’han donat comptablement per perduts, i dels 32.610 milions amb què es van rescatar la resta d’entitats, se’n van perdre 28.133.