Del jovenet amb grans galtes que sanglotava al costat del fèretre del seu pare es va dir que seria deposat aviat per la casta militar o que es veuria superat pels desafiaments d’un país acorralat. L’escepticisme amb Corea del Nord no és estrany. Del seu avi, Kim Il-sung, es va predir que no aguantaria l’esfondrament soviètic, i del seu pare, Kim Jong-il, que no podria sostenir un poble afamat sense la mística fundacional del seu antecessor. Però una dècada després continua en el poder Kim Jong-un, darrer representant d’una nissaga amb una capacitat de supervivència que sobrevola qualsevol contingència.
Els errats pronòstics són disculpables. El tercer fill de Kim Jong-il va guanyar la carrera successòria per descart: al mitjà el seu pare el veia «massa efeminat» per afrontar l’extensa nòmina d’enemics del país i el més gran va desaprofitar el seu avantatge en ser detingut al Japó amb un passaport fals de camí a Disneylàndia.
El seu aprenentatge va ser precipitat, sense temps per solidificar suports ni el tutelatge del qual va gaudir el seu pare a l’anterior relleu. En pocs dies va ser nomenat comandant suprem de l’Exèrcit i cap del Partit dels Treballadors de Corea del Nord i del Comitè Central. La seva arribada al poder es va veure acompanyada d’unes purgues frenètiques fins i tot per als paràmetres nord-coreans. Quatre dels set alts càrrecs que van portar el fèretre del seu pare van desaparèixer mesos després i tampoc es va salvar Jang Song-thaek, el seu oncle, tutor i número dos del règim.
Aquells primers mesos, descomptades les intrigues de palau, portaven a l’optimisme. Molts van veure-hi un Mikhaïl Gorbatxov o Deng Xiaoping que trauria el seu país la condició de pària i l’empenyeria a certa ortodòxia global. També els errats pronòstics són disculpables. Havia estudiat a una escola a Suïssa, parlava idiomes i li agradaven Michael Jordan i Eric Clapton.
Davant dels seus antecessors, que van viatjar poc i sempre a destinacions amistoses com la Xina i Rússia, Kim Jong-un mostrava un perfil internacional. Els primers moviments afavorien l’esperança. Va rellevar al Govern militars per economistes, va flexibilitzar l’obertura de mercats privats i va fixar la millora de les condicions de vida del seu poble com a prioritària. Deu anys després, però, l’economia trontolla per la covid i les sancions. Sobre el paper semblava un mestre: perfeccionar la seva carrera armamentística per poder arrossegar Washington a les negociacions i liquidar les sancions.
Les primeres fases van seguir el dictat. Kim Jong-un va ordenar 90 llançaments de míssils el novembre del 2017, gairebé el triple que la suma del seu pare i avi, i va perfeccionar els intercontinentals amb presumpta capacitat per colpejar els Estats Units. La carrera armamentista nord-coreana, nascuda als anys 80 amb uns oxidats Scuds soviètics, tenia finalment a tret el seu arxienemic. Kim Jong-un va donar per conclosos aquells fragorosos mesos de recíprocs insults i amenaces de destrucció massiva amb un històric discurs de Cap d’Any en què obria la porta a la diplomàcia.
Fracàs amb Trump
La nova era es va obrir amb una delegació als Jocs Olímpics d’Hivern de Corea del Sud i, després, el frenesí: cimeres amb el sud-coreà Moon-Jae-in, el rus Vladímir Putin i el xinès Xi Jinping fins que Donald Trump li va concedir l’esperada foto. Aquelles cites sobre la desnuclearització de Corea del Nord es resumeixen en un pacte de mig foli a Singapur amb vaporoses intencions i abrupte final a Hanoi. A l’expresident dels EUA li va sobrar vanitat i li va faltar un pla versemblant.
«La culpa del fracàs de les negociacions va ser de Trump perquè només volia la foto. Ara és de Corea del Nord, per insistir en la seva exigència que s’aixequin totes les sancions abans de reunir-se», assenyala Ramón Pacheco, professor de Relacions Internacionals del King College i expert en Corea del Nord.
