L’escriptor gironí Josep Pla tenia entre cella i cella la inflació. Literalment, li feia por des que va ser testimoni dels estralls que va causar a l’Alemanya de la República de Weimar. Entre 1921 i 1923 el marc es va depreciar tant que amb prou feines tenia valor. Les famílies amb els seus estalvis als bancs es van arruïnar. Els preus dels aliments i productes de consum pujaven un dia i un altre. Un 70% el gener de 1922, per exemple. Terreny fèrtil, diuen alguns, per a la posterior eclosió nazi.
Des de llavors ha passat un segle i, de sobte, la inflació torna estar entre les preocupacions dels ciutadans. L’any 2021 va acabar amb una pujada general dels preus del 6,7%, un nivell desconegut a Espanya des del març del 1992, quan es va situar en el 6,86%.
El director de l’Observatori d’Economia Internacional de la Universitat de València, Vicente Pallardó, explica que fins ara als alumnes els sorprenia que entre alguns dels paràmetres clàssics de l’economia que són un greu perill si es desajusten, com el dèficit i l’atur, inclogués la inflació. Sembla lògic. La vida dels joves ha transcorregut sota el signe de l’estabilitat dels preus. Ara els toca, com als seus pares fa tres dècades, patir aquest fenomen, per sort en xifres a anys llum de les de fa un segle o d’aquell 557% que va registrar Zimbabue el 2020. Però, què emparella aquests dos períodes de la història? Què diferencia les dues generacions? Un món? No tant, però hi ha distància.
Pallardó no troba gaires similituds entre aquell 92 de somni, el d’una Espanya rejovenida, atractiva per als inversors després de la recent incorporació a la Unió Europea i orgullosa per l’organització de les Olimpíades de Barcelona i l’Expo de Sevilla, i aquest país a prop del divan del psicòleg després de dos anys de pandèmia. Una està en la pressió que exerceix l’energia sobre els preus. Fa tres dècades pels efectes sobre el petroli de la Guerra del Golf. Ara per l’adaptació a una economia sostenible i els conflictes geoestratègics que estan elevant sense taxa el cost de la llum i el gas per a disgust d’empreses i ciutadans.
Se’n pot trobar una altra. Tots dos moments van estar precedits per una crisi de grans proporcions, encara que l’expert considera menys greu per a Espanya la Gran Recessió del 2008 que la del cru dels anys setanta del segle XX, perquè aquesta última podria «haver acabat amb la democràcia» després la dictadura franquista. Va ser un moment en què la inflació, després d’una escalada dels preus i els salaris, va fregar el 30%. Allà va estar l’origen dels Pactes de la Moncloa del 1977, subscrits per totes les formacions parlamentàries i que va establir les primeres bases per contenir l’IPC. De fet, una de les diferències substancials entre una època i una altra és que el 92 va arribar després d’una dècada llarga de baixada sostinguda de la inflació i el 2021 ha acabat després d’una extensa etapa d’estabilitat.
Autonomia del Banc d’Espanya
A aquesta darrera etapa va contribuir en gran mesura la llei d’autonomia del Banc d’Espanya del 1994 que el va posar en el camí, com després faria el Banc Central Europeu (BCE) per a tota l’àrea de l’euro, de la política del Bundesbank alemany, obsessionat amb subjectar la inflació al voltant del 2%.
El professor d’Economia Aplicada considera que en la crisi que va arribar en els anys 1993 i 1994 no s’hauria depreciat la pesseta, almenys en la magnitud en què es va fer, si el Banc d’Espanya ja hagués estat independent del Govern. En aquell temps, els tipus d’interès estaven pels núvols. Es podia pagar un 15% d’interès en l’hipotecari, quan ara amb prou feines supera l’1%, cosa que dóna una idea dels problemes gegants que tindrien en aquest moment els que volguessin comprar-se una casa (i independitzar-se de les seves famílies) si els bancs els reclamessin aquests tipus. Amb un preu dels diners tan elevat, el país era un reclam per a la inversió exterior, però les exportacions se’n ressentien. La devaluació va equilibrar la balança exterior, però va empobrir la majoria d’espanyols.
Els qui van viure a plena consciència aquells temps no obliden les pèrdues descomunals d’ocupació que es van produir els anys següents al 92, cosa que no s’està produint en aquests moments, quan el nombre d’afiliats a la Seguretat Social assoleix nivells històrics en plena recuperació de la pandèmia. És així perquè el mercat laboral d’una època i d’una altra és diferent, com també ho és la presència de l’Estat del benestar a la vida dels ciutadans, amb uns nivells de cobertura actualment que fa trenta anys eren impensables, per exemple la renda mínima.
Canvis en la població activa
En aquest temps, la població activa ha canviat substancialment perquè tres dècades enrere, com apunta Pallardó, els immigrants econòmics eren testimonials i no s’havia produït la incorporació massiva de les dones al mercat de treball. També les famílies han canviat -en molts casos substituïdes en matèria protectora per l’Estat- i han perdut volum: són moltes les llars monoparentals i els avis tenen tendència a viure pel seu compte. Aquell era un món on solia ser habitual que un sou nominal servís per a tota una família. Ara és més normal que a una casa hi hagi dos salaris, encara que l’expert matisa que segurament fa tres dècades hi havia més economia submergida. «És l’única explicació», explica, per poder sobreviure amb menys ingressos.
I els joves? Els de fa tres dècades havien tingut «més dificultats per arribar a l’edat de treballar i van necessitar un esforç més gran, però quan arribaven a les portes del mercat laboral les traspassaven molt fàcilment, de manera singular els que estaven qualificats. Aquestes persones després van donar tot tipus de facilitats als seus fills, però aquests s’han trobat amb un món difícil de penetrar. Aleshores faltava personal qualificat i ara professionals».
Són aquests joves els que també afronten ara un problema d’enorme magnitud, que els podria marcar si els pronòstics d’una inflació passatgera no es compleixen. El manteniment dels preus en les quotes actuals és una seriosa amenaça perquè el que implica és una pèrdua de poder adquisitiu. En altres paraules, un descens cap a la pobresa en un col·lectiu ja de per si castigat pels baixos salaris.
Què passarà amb la inflació? El director adjunt de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), Joaquín Maudos, creu que «només el temps dirà» si serà «transitòria o permanent». «L’opinió de les institucions oficials com l’FMI o el BCE és que és conjuntural, com a conseqüència de diversos xocs d’oferta com la pujada del preu de l’energia i les primeres matèries i els colls d’ampolla en la producció», afegeix.
