El 2009 un misteriós informe a internet va començar a donar forma al somni de crear una moneda digital que funcionés com a alternativa al sistema financer. Havia nascut Bitcoin. Més de 13 anys després, les criptomonedes han deixat de ser una cosa residual. Amb la pandèmia va arribar el seu apogeu, amb una popularització i acceptació social cada vegada més gran. Tot i això, en les últimes setmanes el mercat cripto s’està ensorrant, una caiguda del sector que ja s’ha comparat amb la de Lehman Brothers que el 2008 va precipitar la crisi financera global. Cada cop hi ha més veus que alerten dels riscos d’aquests actius, no només econòmics, sinó també socials.
Si el magnat tecnològic Elon Musk s’ha convertit en una de les veus més favorables a l’ús de divises digitals com Bitcoin, la seva nèmesi és, sens dubte, el magnat empresarial Warren Buffet. Un dels homes més rics del món, aquest prolífic inversor de 92 anys ha descartat apostar per aquests actius, ja que considera que, a diferència d’una granja o d’apartaments d’habitatge, «no produeixen ni aporten res». «Si m’ofereixes tot el Bitcoin del món per 25 dòlars no ho acceptaria perquè què faria amb ell? Hauria de tornar a vendre’l», va explicar l’abril passat.
El somni originari de les criptomonedes és ser una alternativa als diners tradicionals, permetent el pagament entre dues parts sense la necessitat d’intermediaris com les institucions financeres, cosa possible gràcies al Blockchain.
Hi ha qui veu en aquesta promesa tecnolibertària la voluntat d’avançar una agenda política que debiliti la capacitat de l’Estat per controlar la recaptació d’impostos. No obstant, aquest objectiu encara és utòpic. «Les criptodivises neixen com a contrapunt al poder dels bancs centrals, però el sector sap que no es faran servir fins que es regulin», apunta el doctor en telecomunicacions José Luís Muñoz, director del màster en Blockchain de la UPC. La dificultat per fer-les servir com a via de pagament fa que ara el seu principal ús sigui com a actius d’inversió per fer diners i especular.
Volatilitat i risc
Un dels motius del rebuig de les criptomonedes és la seva volatilitat. El valor dels diners –siguin físics o digitals– es basa en un consens social. Quan intercanviem una moneda d’un euro per una barra de pa, el que dóna valor a la moneda no és el seu aliatge metàl·lic estampat d’iconografia europea, sinó la confiança dels usuaris. I aquesta confiança se sustenta en el suport dels governs, de les autoritats monetàries i dels inversors. La de les criptomonedes és una fe cega sense una xarxa que aturi els cops.
A més de la creixent expectació que desperten, el valor de les criptomonedes emana originalment de dues promeses: la seva escassetat -Bitcoin està limitada en 21 milions d’unitats- i el sistema descentralitzat. El 2013, el premi Nobel d’economia Paul Krugman mostrava el seu escepticisme: «Els diners han de ser tant un mitjà d’intercanvi com un dipòsit de valor raonablement estable. I segueix sense estar clar per què Bitcoin ho hauria de ser». Després d’assolir el seu pic històric al novembre, el valor s’ha ensorrat més d’un 50% des d’aleshores. Amb més de 10.120 actius en circulació, el mercat de les criptodivises es troba en plena sagnia.
Aquest sistema descentralitzat significa que les criptomonedes operen en un entorn mancat de lleis, bancs centrals i autoritats fiscals. Un salvatge oest on la febre per l’or és digital. És en aquest entorn que han proliferat tota mena de robatoris i estafes.
Els delictes amb criptomonedes es van disparar un 79% l’any passat fins a moure més de 14.000 milions de dòlars, un augment en paral·lel a la seva adopció creixent. Sense cap regulació, les víctimes d’aquests fraus estan totalment desprotegides. El director executiu del gegant financer JP Morgan Chase, Jamie Dimon, ha dit que són un «frau», que «no valen res» i les ha comparat amb una bombolla que tard o d’hora «esclatarà». Altres experts han assenyalat que, sense cap supervisió, les criptomonedes atrauen els grups criminals perquè faciliten l’anonimat i les pràctiques com el blanqueig de capitals i l’elusió d’impostos.
