Carme Vilà (Arbúcies, 1963) explica des de l’altra banda del telèfon que quan va començar a estudiar tenia pensat ser assessora fiscal. La guanyadora del Premi eWoman a la Trajectòria Professional by Caixabank recorda, però, que a casa aquesta idea no va acabar de convèncer i per això va acabar dirigint-se cap al negoci familiar, l’empresa Arbucienca Ayats S. A.
Com ha sigut el seu pas per Ayats S.A.?
El meu pare tenia la idea que quan acabés d’estudiar tirés pel seu camí i m’hi vaig trobar enredada. Un cop m’hi vaig involucrar, mai més em vaig plantejar fer el que tenia pensat quan estava estudiant, que era fer finances. En aquell moment l’empresa també es va transformar perquè va passar de fer només la carrosseria a fabricar els vehicles sencers. Recordo que vaig començar al departament d’administració i quan es va fer aquest salt ja va ser quan vaig començar a agafar una posició important.
En quin moment fa el pas cap a la direcció?
L’any 1992 va sorgir una oportunitat per fer una fàbrica al Marroc liderada pel meu pare, que va voler fer tota aquesta nova planta. Va ser aleshores quan vaig agafar les regnes de l’empresa i recordo que vaig fer uns esforços descomunals perquè tenia 29 anys i dos fills, i la meva germana 25. També va entrar a treballar-hi el meu home, i entre tots tres ho vam tirar endavant.
Com ha liderat l'empresa en temps de crisis?
El primer pas és sentir-te malament perquè tenir sota la teva responsabilitat tants llocs de treball és una càrrega molt gran. Sóc una persona molt estratègica així que quan m’he fet la meva neteja mental començo a planificar, fent arbres de decisions amb totes les possibles casuístiques, i actuar. Cal tenir en compte que com més gran et fas, més pots tirar de recursos i cal tenir confiança amb un mateix. També em recolzo molt amb la gent de casa, perquè treballen a l’empresa.
Quins moments delicats recorda en aquests darrers anys?
A Ayats les dues crisis més recents han sigut l’any 2007 i ara amb la covid-19. El 2007 el nostre sector es va quedar pràcticament aturat, però se’ns va obrir una oportunitat al mercat mexicà gràcies a un grup inversor i això ens va permetre mirar la crisi des de dalt. Amb l’aturada de la covid-19 la situació va ser diferent perquè es va aturar tot. Però vaig decidir que havíem de buscar noves línies de negoci i que havíem de mirar diferents sectors. Així van néixer tres nous projectes empresarials: en el sector ferroviari, en el del pàdel i creant escapades gastronòmiques a partir de rutes exclusives amb els nostres autocars.
S’ha sentit mai discriminada pel fet de ser dona i liderar una empresa d'automoció?
Als inicis va ser més complicat. Quan anava a alguna fira o conferència se’m suposava ser «la secretària de...» però no he tingut especials dificultats perquè mai he donat joc a això. Però bé, no és fàcil perquè des de reunions a congressos, sempre hi ha una secció femenina limitada, però mai m’he sentit malament. També he de dir que aquest món ha canviat molt. Al meu equip directiu, per exemple, la majoria són dones. Les dones tenim un potencial que no canviaria per res del món.
Com ha compaginat la maternitat amb el lideratge de l’empresa?
Crec que tots els tipus de maternitat i criança són vàlides i que tothom ha de poder escollir, però també crec que hem de fer un canvi de xip. Jo ho veig des de l’òptica d’haver tingut quatre fills i cuidar-los a totes hores i compaginar-ho amb aquests nivells de feina és complicat. Has de decidir com a mare què vols i què pots fer. En el meu cas, per exemple, potser no els podia anar a recollir a l’escola i vaig cedir això a canvi de fer més hores, però trobava altres espais. Vaig renunciar a moltes coses, però crec que vaig trobar espais per poder gaudir dels meus fills. També penso que a mesura que l’administració equipara la maternitat i la paternitat, es va millorant i la cosa va canviant.
Com porta el fet de dirigir a la família a l'empresa?
Una de les dificultats més grans de ser mare-empresària sempre és la gestió familiar. És diferent la relació entre pare, marit, germana i fills. Els fills sí que costa que et vegin amb la doble moral de mare i empresària... I la del marit tampoc és fàcil. Però la transició més difícil és amb els fills i ho intentem separar: has de tenir clar el paper de mare i el de gerent per mirar als teus fills com a professionals dins l’empresa, perquè sinó el fracàs està assegurat. Has de deixar que prenguin les seves decisions i que cometin els seus errors.
Quina reflexió fa d’aquestes quatre dècades de professió?
Ara que estic més al final que al principi tinc clar que he après moltíssim, però que amb quatre fills i exercint d’empresària no he gaudit gaire de la vida, per això penso en viatjar i en viure. Al llarg de tots aquests anys he après a no tirar mai la tovallola, a tenir mà dreta i esquerra, a torejar situacions familiars i que en aquesta vida pots ser el que et proposis ser. També he après a caure i aixecar-me i això m'ha enriquit molt.
